Escric amb certa perplexitat encara, perquè sempre davant una convocatòria com a aquesta d’un Festival als Jardins de Pedralbes, un va amb il·lusió: bona orquestra sens dubte i reconegut director. Però, lamentablement, una altra ocasió perduda. Barcelona continua sense trobar el seu rumb. Els han donat als seus administradors una ciutat potent,

elegant, culta, amb història i patrimoni com poden ostentar poques, i des de la primavera-estiu comença a acostar-se a la tipologia de Rio. Si algú busca una exposició de referència no vindrà a Barcelona; Palau i L’Auditori gairebé de vacances; un patrimoni com el de la guitarra a Catalunya en mans d’intèrprets-empresa... Entro en el tema puntual, el concert de l’orquestra italiana amb Mehta, amb programa d’estiu: dues simfonies de Beethoven i una obertura (potser per als qui arribaven tard?). Sorprèn que es posin recursos públics a mans que segurament saben de negoci, però de coses artístiques....

Les bones paraules dels responsables polítics –només són gestors responsables i no hi ha per què escoltar els seus noms a la megafonia inicial– parlen de “qualitat i excel·lència”, d’“un ventall de festivals de Barcelona” i d’“experiència”. Doncs poc en tenim de tot això. Si comencem per l’experiència, no sé a qui se li acut que un escenari com el que han preparat pot acollir la tasca d’una orquestra. Els desajustos entre diferents seccions d’instruments no ho eren per falta de qualitat del músic, sinó perquè és impossible sentir-se entre si. L’amplificació –si és correcta no és sobrera– era basta; un micro dirigit a trompetes (tenen passatges brillants en les dues simfonies, però

no tota l’estona!) o als contrabaixos, que, d’acord si es dóna relleu a la tempesta de la Pastoral, però fora d’ella cada pizzicato era un timbal. I no parlem de la percussió en l’obertura de La forza del destino. I, reitero, els músics són grans professionals, i amb l’experiència van tirar endavant. Perquè, el director Mehta, encara que ell els consideri com de família, se’ls va trobar a Barcelona una estona abans, després d’haver dirigit a València les dues nits anteriors dues òperes amb una altra orquestra. La interpretació de les dues simfonies va ser plana, avorrida, i només l’essència de Beethoven i la reconeguda musicalitat que imprimeix Mehta a alguns passatges, van salvar els papers. Poca cosa més es pot demanar en aquestes condicions. A somriure que és l’estiu