L’OBC acaba de donar per acabada la seva temporada a L’Auditori, explicant que té presentacions fora de la seva seu que van des del Mercat de les Flors i el Liceu fins a Montpeller. Des de fa setmanes el to dels seus concerts ha estat més baix, tant en resultats com en programació. Ja vam donar opinió sobre el

mediocre concert dirigit pel francès Denève. El va seguir amb no menor mèrit el virtuós violinista Znaider, ara director amb poc a dir, a qui deixen experimentar amb l’OBC, i per fi, en l’ocasió en què va reprendre la batuta el titular González, el concert va ser correcte encara que amb poc a dir. Tant pel resultat, com pel programa, que tendia al virtuosisme per satisfer el solista, el francès Renaud Capuçon, o a l’ampul·lositat populista –ben controlada per González– en el cas dels Quadres d’una exposició de Mussorgski-Ravel. Fins i tot sense els excessos de so habituals, la versió no va assolir ni color, ni personalitat, ni profunditat.Com la resta de la sessió.

El concert va començar amb Tres epigrames, de Benet Casablancas, estrenada el 2001, compositor que ha fet un llarg trajecte des d’aleshores. La solidesa i la identitat del seu llenguatge, ben perceptible en contrastos i en tímbrica, exigeix una atenció preferent per extreure’n les essències. S’hi va sumar Sur le même accord, nocturn per a violí del 2002 del gran compositor francès Henri Dutilleux (1916-2013). Una obra tardana, subtil, que el violí solista estableix amb virtuós diàleg amb els vents, i assumeix un fort lirisme en un episodi central amb la corda. Una altra obra francesa, Tzigane, la rapsòdia de concert per a violí i orquestra de Ravel, entra de ple a destacar el solista, que va lluir amb bona tècnica, però poc més.