CRÍTICA

© Lorenzo di Nozzi

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Eric Ericson Kammarkör. Dir.: Fredrik Malmberg. Obres de Brahms, Ligeti, Schönberg, Edlund i Poulenc. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE MAIG DE 2014.

Una festa coral i un sentit homenatge és el que va esdevenir el concert del prestigiós Eric Ericson Kammarkör al Palau de la Música Catalana dijous passat. Entre el públic hi havia nombrosos cantaires de cors catalans i més d’un director coral que han begut del mestratge de l’admirat director i professor suec Eric Ericson, traspassat el 16 de febrer de 2013. Josep Vila, director de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau, va glossar emotivament la figura del director, que va ser mestre seu a Estocolm, així com de molts altres directors del país.

Fundador del cor que du el seu nom, un honor que els mateixos membres li van atorgar, Eric Ericson s’havia format en primer lloc a l’Schola Cantorum Basiliensis (a Suïssa) i després a Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units. Molt reconegut com a professor de direcció coral, Ericson va ocupar la càtedra de direcció coral al Royal College of Music a Estocolm durant molts anys i va ser l’impulsor del Cor de la Ràdio de Suècia. Ericson va col·laborar també amb diversos ensembles i cors com a director convidat, incloent-hi el Drottningholm Baroque Ensemble, el Netherlands Chamber Choir i el Choeur de Chambre Accentus, amb el qual va enregistrar diversos discos avui dia de referència.

El programa del concert que va oferir al Palau de la Música Catalana l’Eric Ericson Kammarkör, dirigit actualment amb molta eficàcia per Fredrik Malmberg, recollia el bo i millor de les prestacions en què aquest ensemble vocal excel·leix: homogeneïtat i empastament vocal, afinació impol·luta i una gran brillantor vocal, no pas solar com el so mediterrani, però tampoc fred i punyent com el reflex de la llum al gel escandinau.

El director Fredrik Malmberg. © Lorenzo di Nozzi

El concert començava amb els Fest-und Gedänkensprüche, op. 109 de Johannes Brahms, en què el cor començà amb molta energia i amb una posició coral poc habitual, que produïa uns efectes acústics una mica desorientadors, però només inicialment. L’efecte estereofònic fou una constant al llarg de tot el concert, però l’empastament impecable de les veus ajudà a gaudir d’un efecte que situava l’oient concentrat en un nivell de percepció gairebé metafísic. Hi convidaven, naturalment, les obres escollides. En primer lloc Lux Aeterna de Ligeti que, escoltada en viu, pren una dimensió que va molt més enllà de la capacitat de comprensió d’una oïda educada en la música. Un efecte del qual Ligeti va ser un dels primers impulsors però que després ha estat a bastament explotat. Un exemple d’això seria la difícil Elegi de Lars Edlund, inspirada en un poema de Gunnar Ekelöf, que gira al voltant de la natura, en una imatge molt selvàtica i alhora molt vinculada a un suposat Edèn terrenal, amb uns jocs rítmics enrevessats –amb contrapunts i ritmes contraposats impossibles de mantenir, aparentment–, canvis d’atmosfera i aguts estratosfèrics sostinguts.

Però les veritables joies del concert van ser les obres de Schönberg i Poulenc. Friede auf Erden d’Arnold Schönberg, basat en un poema de Conrad Ferdinand Meyer, explora ja el pas a la atonalitat amb una tonalitat situada sempre als extrems i amb canvis sobtats i modulacions impossibles. De gran exigència tant pel que fa a l’afinació com a l’expressió, l’Eric Ericson Kammarkör en va oferir una interpretació esplèndida, només superada per la seva interpretació del cicle de Francis Poulenc Figure humaine, sobre text de Paul Éluard. Obra de caire simbolista i amb moltes similituds amb el també excels cicle Un soir de neige, l’estil de Poulenc juga amb les veus per crear contínuament atmosferes ombrívoles que contrasten amb d’altres que enlluernen per la seva pròpia brillantor. D’aquest contrast sorgeix el particular so tan fàcilment recognoscible en Poulenc i que el cor suec va saber reproduir de forma admirable al llarg de les vuit cançons que integren el cicle.