CRÍTICA

Una neu persistent, un racó fet de caixes plenes d'armes, un foc magre on uns supervivents s'escalfen mal que bé, uns fars de cotxe en la nit... Aquest és l'entorn hostil que obre La valquíria imaginada pel director d'escena Robert Carsen en la producció de la Bühnen der Stadt Köln estrenada dilluns al Liceu. És un ambient que recorda una humanitat postcivilització (o precivilització, en aquest cas), una mena d'En la carretera, de McCarthy, on l'home és un llop per a l'home i on l'esperança en la bondat trontolla. Un detall que de seguida fa lligar caps és la disparitat d'armes que duen aquests militars, els uns amb fusells i l'altre, el malvat Hunding (Eric Halfvarson) amb una baioneta. De fet, Carsen –imbuït del pensament de Schopenhauer que tan va marcar Wagner– va a l'essència de la guerra i imagina, per al Walhalla per exemple, un espai grandiloqüent que recorda el Niu de l'Àguila als alps bavaresos. En el tercer acte, en la famosa escena de les valquíries, presenta un camp de batalla nevat ple de soldats morts, talment els cadàvers petrificats de Stalingrad. Les donzelles guerreres, totes ufanoses elles, van recollint els “herois” –qui són els herois?– que s'enfilen per unes escales cap a aquest paradís bèl·lic. És en aquest mateix marc desolador que es desenvolupa l'escena final, molt reeixida amb la línia de foc a l'horitzó rere la qual Wotan, capcot sense la seva filla Brünnhilde –sumida ara en el seu somni– s'allunya vers un futur gens prometedor.

Ja l'any passat amb L'or del ring, Robert Carsen va generar disparitat d'opinions sobre la seva aposta essencialista i gens realista de la Tetralogia, que alguns consideren pobra i agosarada. Sigui com sigui, el fantàstic estol de veus –el sempre solvent tenor Klaus Florian Vogt (Siegmund), el baix baríton Albert Dohmen (un dels millors intèrprets de Wotan del moment), la soprano Anja Kampe (Sieglinde) i l'espectacular Iréne Theorin (Brünnhilde)– es va imposar sobre els detractors de Carsen, que no va assistir a l'estrena i es va estalviar així els inevitables “buh!” del públic. Qui en va rebre va ser Josep Pons, que va dirigir l'Orquestra del Liceu amb ímpetu –massa?– desbordant. Tota la gravetat d'aquest Wagner, tant pel que fa a l'argument (amb pretensions de mite) com per la música (que es pot tallar amb un ganivet de tanta densitat) va esquerdar-se per uns instants. Vet aquí l'anècdota de la nit que va tenir lloc en el primer acte, quan Kampe, en treure la manta que cobreix el tronc on està clavada l'espasa màgica, va llançar manta i espasa al terra. Home de recursos, Vogt va recollir-la com si res.