CRÍTICA

El foc i la neu són les claus visuals de la lectura ecologista de Carsen: Wagner ens parla de la capacitat destructiva del poder i en aquesta primera jornada del cicle, després del pròleg de 'L’or del Rin' de la passada temporada, Carsen dóna més claus a l'espectador per comprovar que el procés de degradació de la naturalesa avança a marxes forçades i que els mals sobre els quals Wagner alertava fa 150 anys segueixen sent demolidorament vigents en la nostra societat: paisatges nevats que evoquen batalles perdudes, soldats morts, desolació i fred, molt de fred.

Hi ha referents a l'època nazi –la caserna de Wotan recorda sense dissimular el Cau del Llop de Hitler a les muntanyes prussianes– i a ells remet el vestuari militar, però no de forma explícita. La direcció d'actors és magnífica, amb escenes de tensió teatral ben recolzades des del fossat per Josep Pons, encara que amb danys col·laterals i un grapat de pífies a l’orquestra: la problemàtica acústica de l'escenari del Liceu es menja literalment les veus i en molts passatges l'orquestra les ofega sense pietat.

Carsen no va estar present en l'estrena liceista, esquivant així el veredicte del públic a l’hora de saludar. El mal trago el va passar Pons, que va ser esbroncat per un grup d'afeccionats: sincerament, la seva direcció –cuidada, detallista, molt musical i sempre a la recerca de textures clares– pot convèncer més o menys, però no mereix esbroncades.

La impressionant Iréne Theorin dóna vida a Brünnhilde amb una veu potent, sentit dramàtic i suggeridors accents lírics. Al seu costat, Albert Dohmen és un experimentat Wotan, no gaire sobrat de volum. Pel que fa a la parella formada per Anja Kampe i Klaus Florian Vogt, canten de meravella, però van encara més curts de volum. Bones actuacions d'Eric Halfvarson (Hunding) i Mihoko Fujimura (Fricka), i descompensat l'equip de vuit valquíries.