Deixin-me començar amb un breu spoiler: els que vam tenir la sort d’assistir al concert d’aquest cap de setmana de L’Auditori, vàrem sortir pràcticament sense tocar terra, transportats a un altre món sense preocupacions, després d’escoltar el Bolero de Maurice Ravel interpretat per una OBC en estat de gràcia. Però abans, van passar moltes coses més interessants que passo a explicar-los aquí. Per començar, un vell conegut de L’Auditori, el director titular de la Simfònica de la Ràdio de Stuttgart Stéphane Denève (qui ja ens havia visitat el 2010), ens va brindar una commovedora versió del Concert per a violí i orquestra en Re major de Ludwig Van Beethoven, una obra que correspon al que el crític Stanley Sadie ha denominat el seu “període heroic” però que injustament va ser relegada durant algun temps dels grans repertoris, per certes crítiques injustes en el moment de la seva estrena.
La veritat és que a les acaballes del segle XIX, aquest concert es revalidaria com una de les obres fonamentals per a violí del geni de Bonn. Des de llavors, ha estat interpretat per grans violinistes de tot el món. En aquesta ocasió vàrem tenir a més el luxe de poder escoltar-lo de la mà del violinista i director d’orquestra Nikolaj Znaider –a qui no haurien de perdre’s la setmana vinent al capdavant de l’OBC en el Concert per a violoncel d’Elgar–. Znaider va aconseguir captivar-nos amb el seu violí que va sonar profund i romàntic, líric i intens quan l’ocasió ho requeria.
Després del descans, vam poder transportar-nos als “sons del cosmos” a través de la seductora música de Guillaume Connesson, jove compositor francès que va crear aquesta obra dedicada justament a Denève. I sense amb prou feines treva, un altre moment d’exultant bellesa: la suggestiva interpretació del cèlebre L’aprenent de bruixot de Paul Dukas, que ens va transportar a una atmosfera màgica i irreal, idònia per conduir-nos a continuació a l’èxtasi del Bolero que els anunciava en començar.
Quina es la màgia particular d’aquesta obra de només catorze minuts? Una obra que gairebé podríem considerar “de fusió”: en ella hi trobem ressons de la música espanyola, del color del jazz i també de les gosadies harmòniques d’Ígor Stravinsky, malgrat que el seu compositor la va considerar durant molt temps sobretot un exercici d’orquestració. Sens dubte, el Bolero demostra la capacitat orquestradora de Ravel –a qui no per casualitat Stravinsky va anomenar “el rellotger suís” per la seva capacitat de manegar tots els engranatges de l’orquestra com si fos una maquinària d’alta precisió–, però també donen fe de la seva capacitat d’arrabassar a l’espectador amb una melodia extàtica que creix sense interrupció fins al clímax final. L’orquestra comandada amb magisteri per Dèneve va escometre el Bolero combinant lirisme i rauxa, en una emocionant interpretació que va aconseguir posar al públic dempeus. Dèneve, agraït, ens va oferir un últim regal: una versió compactada del crescendo que el públic va gaudir com a colofó a un nit de somni."