CRÍTICA

L’excel·lent pianista rus Alexei Volodin ha proposat un programa poc habitual, una primera part amb les Variacions Goldberg i a la segona, Ravel i Chopin, i generoses propines que van reafirmar la seva evolució pianística i la seva tècnica, patrimoni de l’escola russa, però sobretot la capacitat per modelar el so que va mostrar en la seva versió de Miroirs de Ravel, o en l’Andante spianato i gran polonesa brillant de Chopin. Sabem que Ravel, Debussy, Falla, i fins i tot Mompou són deutors de Chopin, de manera que no va ser difícil conjugar elements. Un toc de formidable sensibilitat, amb capacitat de flotació, i alhora amb la presència de marcats contrastos en la frase raveliana, tant a través de dinàmiques com del pes sobre el teclat, i una intensitat en el dinamisme que no va anar en detriment de brillantor i color. Amb Chopin va estar lluny de ser un simple virtuós, amb subtil rubato, claredat en l’articulació i pulsació delicada. El Bach de la primera part, en canvi, va deixar poca consistència en la intel·lecció. L’obra de Bach és tan substancial i són tantes les versions de les Variacions, que n’hi ha per a tots els gustos. Però no és qüestió de gustos. En la interpretació hi ha qüestions tècniques i estilístiques o expressives importants, alienes al gust. Hi va haver moments exquisits en els cantabiles i en els cànon, però moltes de les variacions van ser interpretades a una velocitat –amb bona tècnica, però generant embussos en la polifonia– que en desdiu l’essència i el valor. L’ornamentació, tan eloqüent en el discurs, no pot manifestar-se, com en l’inici, al mateix nivell que l’essència; en molts moments va sonar com una visió mozartiana, traient pes a l’articulació d’un músic que era en essència organista. De fet, en temps va ser una versió que no va deixar lloc a repeticions, com procurant fer més breu l’obra. De targeta vermella, l’aplaudiment de qui va interrompre la projecció sonora de la meravellosa cadència final.