CRÍTICA

Sir Neville Marriner durant aquest concert a l’Auditorio Nacional de Madrid

ORQUESTRA DE CADAQUÉS. Daniil Trifonov, piano. Dir.: Sir Neville Marriner. Albéniz, Chopin, Mendelssohn. “90è aniversari Sir Neville Marriner-Ibermúsica”. AUDITORIO NACIONAL (MADRID). 5 DE MAIG DE 2014.

Sir Neville Marriner ha pogut arribar feliçment al rècord dels 90 anys i celebrar aquesta onomàstica excepcional per a la majoria de mortals amb una gira per Alemanya al capdavant de la seva estimada Orquestra de Cadaqués, que al seu torn celebra 25 anys de la seva fundació (el 1988). Poc després d’aquesta data, ara fa 23 anys, Marriner arribava a Cadaqués com a principal director convidat i, des de llavors, ha estat –juntament amb el també flautista Jaime Martín– director titular i –amb el guanyador del concurs de direcció Gianandrea Noseda– la personalitat que ha portat aquesta formació simfònica a la categoria internacional. Després d’aquestes dues dècades i mitja, aquesta orquestra, que compta amb un nom ultralocal i dalinià com Cadaqués, però que té des de l’inici una vocació cosmopolita, ha anat evolucionant cap a un rejoveniment i una revaloració del talent musical nacional, en el sentit més integrador de la paraula, que la manté en una forma excel·lent, digna de passejar-se per Alemanya amb molta seguretat i orgull i de posar en relleu el tremp simfònic del nostre país, que ja fa uns anys que disposa d’una generació que està a l’alçada dels estàndards internacionals que s’exigeixen actualment. El mestratge de músics fundadors, com el clarinetista Joan Enric Lluna o el mateix Jaime Martín, ha donat pas a nous noms rellevants del món simfònic del nostre país, com és el cas del fagotista David Tomàs o del violinista com Joan Espina, per dir-ne un parell.

Ara, gràcies a una invitació del programador i mànager Schmidt, l’Orquestra de Cadaqués es llança a conquerir l’exigent mercat alemany, en el qual ja va començar a introduir-se el 2011, amb una gira més extensa que la portarà per les principals ciutats musicals del país, començant per Berlín i acabant per Frankfurt, i amb Rosenheim, Hannover, Colònia i Düsseldorf entre mig i fent un salt a Ljubljana, entre el 6 i el 14 de maig. Tota una fita artística que compaginarà la doble direcció de Marriner i de Martín (4 concerts el primer i 3 el segon) amb la col·laboració de dos solistes: el pianista alemany Martin Stadfeld i el guitarrista Milos Karadglic, que interpretaran, respectivament, el Concert per a piano i orquestra núm. 22 de Mozart i el popular Concierto de Aranjuez de Rodrigo, al costat d’altres obres, com Ma mère l’oye, la suite Carmen de Bizet o l’arranjament orquestral que va fer Albert Guinovart de Goyescas de Granados.

Però l’arrencada d’aquesta gira ha consistit en un concert a mode de preludi a Madrid, a l’Auditorio Nacional, amb un programa únic que va comptar amb el debut a Espanya del jove i genial pianista rus Daniil Trifonov acompanyat per la saviesa de Marriner. Aquest nou fenomen pianístic rus que ha estat descobert fa molt poc, tot just fa  tres anys, als concursos Chopin, Rubinstein i Txaikovski, es troba entre els pocs escollits que poden signar amb Deutsche Grammophon l’inici d’una carrera mundial que als seus 23 anys ja està donant la volta al món i ocupant internet. L’obra triada per a aquest doble debut a la capital d’Espanya i també amb una orquestra de denominació autòctona com la de Cadaqués ha estat el Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Frédéric Chopin. Un concert molt conegut però no tan sentit en directe, en el qual Trifonov va demostrar la vàlua del premi que va obtenir al concurs internacional que s’organitza en honor d’aquest compositor i en el qual despunta l’elit més selecta dels millors pianistes. Trifonov se sent també pianista compositor, com el mateix Chopin i com els puntals de la seva formació, Rakhmàninov i Prokófiev, i, tot just fa quinze dies, a la Universitat de Cleveland on continua perfeccionant la seva genialitat innata, va poder tocar en públic el seu primer Concert per a piano i orquestra. Tot un esdeveniment que se suma a la magnífica projecció concertística que està tenint aquest músic joveníssim. És per això que la concepció creativa que té Trifonov del piano atorga a la seva interpretació un valor afegit d’idees musicals i d’expressió artística que esdevé única en els estadis més elevats de la interpretació pianística internacional. Al domini de la sonoritat, més enllà de la precisió de la seva tècnica, s’hi afegeix una concepció de la frase lliure i arriscada, que és capaç de passar de l’agilitat extrema del primer temps o del tercer, a estirar el lento del segon fins a límits de gran risc, tot aconseguint una forta tensió i un lirisme subtilíssim.

La celebració dels 90 anys de Sir Neville Marriner i l’inici de la seva gira per Alemanya amb l’Orquestra de Cadaqués, a més de la intervenció tan esperada a Espanya de Daniil Trifonov, va atorgar a aquest concert un caràcter històric. D’una banda, per poder reconèixer i homenatjar l’indiscutible carisma artístic que ha estat conreant Marriner al llarg de més de 70 anys de carrera ininterrompuda, especialment com a ànima de l’Academy of Saint Martin in the Fields, però també com a director de prestigi mundial que va aconseguir que Mozart fos el compositor més popular de la història amb la seva participació musical en la llegendària pel·lícula Amadeus. Per a ell, Mozart ha estat la gran pedra filosofal de la música i la raó de ser de la seva vocació. Per això va oferir l’obertura de Les noces de Fígaro com a cirereta final d’aquest concert. I a partir de Mozart, la seva visió humanística d’un repertori simfònic vastíssim que l’ha convertit en un dels directors amb més producció discogràfica de la segona meitat del segle XX. Com a mostra d’això, les obres que van completar el programa triat per a aquesta ocasió històrica a l’Auditori Nacional de Madrid el dilluns 5 de maig passat amb l’Orquestra de Cadaqués van ser la peça simfònica Catalonia d’Isaac Albéniz, que va introduir de manera molt brillat i alegre la primera part i que servia de carta de presentació de l’esperit lluminós d’aquesta orquestra, inevitablement mediterrània, tal com indica el seu nom. I, en la segona part, la Simfonia núm. 4, en La major, op. 90 (¿potser en honor dels 90 de Marriner?) coneguda com a “Italiana.” Mendelssohn va sonar juvenil i diàfan, amb els moviments enllaçats que remarcaven la gran inspiració poètica de l’orquestra que tenia aquest compositor, clàssic entre els romàntics, segons les notes sobre el programa. Un programa ben assequible per al públic però en absolut senzill per a l’orquestra, que va lliurar-se incondicionalment al gran ofici de Marriner i a la seva actitud sempre atenta, positiva i generosa des del podi, per oferir un concert en què aquesta vellesa dels seus 90 anys a la qual es retia homenatge es convertia en pura bellesa intemporal. La longevitat de Marriner és clarament deguda a la passió que sent per la música. Una passió que no s’ha esvaït ni una mica al llarg de tantes dècades, sinó tot el contrari, que s’ha reforçat en profunditat i en clarividència i també en alegria de viure, que és el que definitivament manté aquest director magistral en l’eterna joventut.

Tornant a la joventut cronològica de Trifonov, curiosament aquest mestre jove, en el seu cas, en lloc de 23 anys semblava haver assimilat una vida de cent anys dalt dels escenaris, tant pel seu domini elevadíssim de l’instrument, com per la seva intel·ligència musical gairebé supranatural, que feia que Chopin se sentís amb moltes més dimensions que aquelles a què estem acostumats habitualment o almenys que no se sentien des dels temps de Rubinstein o bé Horowitz. Una vegada més, el paisatge inabastable de Rússia ens regala un prodigi musical que no es pot comprendre amb la raó, sinó que s’ha de viure amb el cor a l’infinit. Barcelona, concretament el Palau de la Música Catalana, l’haurà de rebre amb els braços ben oberts en el primer recital que oferirà en aquesta ciutat el pròxim novembre en la temporada Palau 100. Sens dubte, es tracta d’un pianista que tot just comença i que ja està fent història.