CRÍTICA

No tan sols no van defraudar, sinó que van fascinar gràcies a la generositat de l’expansió sonora, a l’afinació perfecta i a la perfecció tècnica, al servei d’un programa excel·lentment seleccionat: els Quartets en la menor i en do menor de Mendelssohn i Brahms respectivament i la impossible Gran fuga de Beethoven.

Es nota que els quatre membres de la formació de cambra transatlàntica formen part d’una orquestra, perquè la projecció del so denota la voluntat de fer arribar fins a l’últim racó de l’auditori la mínima essència sonora. Això no obstant, aquesta expansió i generositat volumètrica van en detriment del discurs, del matís, de la justa irisació que demana cada pàgina. Tot plegat, esclar, per posar alguna pega a una interpretació que pot qualificar-se de perfecta.

La joia de la corona de la vetllada va ser, sens dubte, la Gran fuga beethoveniana, que d’un inici incert va culminar en una resolució d’acabats perfectes i d’atacs immaculats gràcies a la compenetració dels membres de la formació de cambra veneçolana. Que tornin quan vulguin!