CRÍTICA

Si la primera part no va acabar de convèncer per alguns passatges no del tot resolts en l’encaix amb el cor al servei del Nachtlied de Schumann, a la segona les coses van canviar. Tant l’Orfeó Català amb dos dels Zigeunerlieder de Brahms com els concerts per a violí i violoncel de Schumann van confirmar que el concert va ser de categoria i digne per al record.

Alexander Melnikov va exhibir un fraseig extraordinari amb un Concert en La de Schumann davant d’un piano Erard de principis del segle XIX; Isabelle Faust va superar l’ambigua afinació del cos central del Concert per a violí del compositor alemany amb un primer i tercer moviments senzillament vertiginosos en digitació i projecció sonora. I finalment Jean-Guihen Queyras es va prodigar en generositat i musicalitat exquisida amb el seu violoncel, que va traduir el Concert en La menor de manera immaculada. Sí, va ser un concert llarg, però dels que provoquen gaudi a mans plenes.