CRÍTICA

 

Kurt Weill, Hans Eissler en la música, o el mateix Berthold Brecht en el terreny de les lletres, van viure les fortes contradiccions de la primera meitat del segle XX entre la seva posició com a artistes política i socialment compromesos, i el seu exili proper a Broadway o Hollywood. Poc abans de la mort de Weill el 1950, Eissler va tornar a l’Alemanya de l’Est i es va trobar allà topades més dures entre ideologia i realitat política. Però, malgrat els extrems enfrontats, els dos mons, l’alemany i l’americà, no van ser el mateix per a Kurt Weill. I això ens ho mostra amb claredat el programa del recital de la formidable Angela Denoke, que va dedicar una primera part a la incomparable obra del cabaret berlinès (WeillBrecht) i la segona a cançons de Weill amb textos d’Ira Gershwin, Maxwel Anderson i d’altres. Dos mons, dos estils, encara que en algunes de les cançons, com Staywell, Weill recrea les seves essències. I aquestes característiques musicals, per a una música a més tan connotada amb el cant de la inspiradora Lotte Lenya, no van ser alienes a la interpretació de la Denoke que, en una proposta molt personal d’acord als seus gustos i possibilitats, va fer gala d’una elegància exquisida i va posar la seva firma.