CRÍTICA

Malgrat les estretors pressupostàries que aquests temps difícils els imposen, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell continua complint amb els seus espectadors i presentant muntatges operístics senzills però ben realitzats (Carles Ortiz i Jordi Galobart formen un tàndem que lluny d’acomodarse en les seves comeses fan intel·ligents aportacions per fer que una representació operística de Sabadell (i del circuit de tot Catalunya) sigui sempre un espectacle digne de veure i servit per un equip de veus joves de les quals han estat sortint una gran quantitat d’intèrprets de qualitat. I aquest cop l’aposta també ha funcionat: davant la perspectiva d’una Bohème convencional l’AOS ens ha presentat una història més moderna, i en comptes de mostrarnos el París dels volts de 1840 ha situat l’obra enmig d’un Nova York de gratacels il·luminats i un equip de bohemis una mica punkies sense exagerar ni desequilibrar la narració dels llibretistes. Amb un vestuari modernet i estris domèstics actuals (el tenor Rodolfo escriu els seus poemes en un ordinador), La Bohème manté l’interès tota l’estona i l’equip de cantants, sòlid i eficaç, li dóna vida amb un bon sentit teatral. El paper del tenor el serveix bé Francesco Pio Galasso, que va cantar una gélida manina convincent i va tenir altres intervencions suficients per treure’n bons aplaudiments al final de l’obra. Però sens dubte els reis de la festa van ser la Mimì de Maite Alberola, la soprano valenciana ja acreditada en aquest teatre i que va saber combinar la bellesa del cant amb una actuació commovedora. I també el baríton contundent Carles Daza va fer un Marcello esplèndid, intens i “viscut”, de les millors coses que li hem sentit a Sabadell.

Molt bé Jorge Tello, que va saber fer lluir el paper de Schaunard sense que passés gens desapercebut, i amb una actuació remarcable. El Colline de Juan Carlos Esteve (vestit i pentinat com el més excèntric de tots) va tenir el regal d’una interpretació de la seva àriaVecchia zimarra, que va obtenir molts aplaudiments. Núria Vilà va fer una Musetta molt “moderna” i, vocalment molt brillant, Xavier Aguilar es va destacar en els dos papers de Benoît i Alcindoro (millor el primer; bé el segon) i el cor va oferir un nivel interpretatiu alt com de costum.

Gimeno, que dirigia per primer cop aquesta òpera plena de detalls i de matisos, va aconseguir una lectura francament bona. Un cop més, el públic va sortir content de la Faràndula, i això promet molt, també, per als teatres del circuït català.