CRÍTICA

© Erich Maier

IBERCAMERA. Royal Philharmonic Orchestra. Pinchas Zukerman, violí i director. Beethoven: Concert per a violí i orquestra, op. 61. Brahms: Simfonia núm. 4. L’AUDITORI. 23 D’ABRIL DE 2014.

Coincidint amb el dia de Sant Jordi, Ibercamera va programar un dels concerts estel·lars de la temporada en convidar novament el violinista Pinchas Zukerman (solista que ha actuat assíduament en el cicle des del 1990) al capdavant de la Royal Philharmonic Orchestra (la històrica formació que des de la seva primera actuació en la temporada l’any 1986 ha estat contractada en nombroses ocasions). En programa, dues de les obres més famoses del repertori: el Concert per a violí de Beethoven i la Simfonia núm. 4 de Brahms, dues pàgines que solista i orquestra han interpretat en desenes d’ocasions durant la seva dilatada i triomfal carrera. Podríem dir que el concert es va moure dins dels paràmetres previstos que ja a priori calia esperar. Un Zukerman prodigiós com a solista del concert, una orquestra cohesionada en totes les seccions i capaç d’oferir un cúmul de textures i matisos en cadascun dels passatges i, en definitiva, unes versions de gran fortalesa estructural, amb grans frases líriques i d’un aprofundiment musical que irremeiablement ens portaven a la memòria les versions llegades pels solistes històrics i per les més destacades orquestres europees. Va ser, doncs, un concert segons el guió previst, amb una versió de l’obra concertant dirigida pel mateix Zukerman (el cert és que l’RPO és una maquinària tan perfecta que funciona pràcticament sense rebre indicacions), plenament romàntica, amb frases delicioses, amb profusió de dinàmiques i amb un virtuosisme que s’emparellava amb un lirisme encisador. El record de les versions llegades per Menuhin, Stern, Oistrakh o Perlman es feia més que evident, amb unes sonoritats plenes de plasticitat, encisadores i amb aquell tarannà interpretatiu propi d’aquests històrics mites violinístics.

Zukerman és un violinista extraordinari, capaç d’encisar-nos una vegada i una altra i de sublimar encara més les obres que interpreta; la seva immensa qualitat musical, però, no assoleix idèntics resultats quan dirigeix. L’RPO és una orquestra que, com les històriques formacions que tots tenim en ment, ha assolit una tal perfecció tècnica i és tan elevada la categoria dels seus solistes i integrants de les seccions, que sempre garanteix uns resultats si més no d’una qualitat incontestable. Però l’aportació i el segell distintiu del director es deixa sentir idènticament. L’RPO –que actualment té com a titular el mestre Charles Dutoit– i Zukerman van oferir-nos una Quarta de Brahms sens dubte extraordinària, amb una infinitud de matisos que ja ens introduïen en aquesta obra fascinant des de l’encisador tema líric amb què s’inicia la composició. Tècnicament impecable, amb uns tempi controlats, amb una dicció temàtica equilibrada i amb una claredat en el discurs que resulta imprescindible en les variacions que integren la monumental Xacona final. Però a la versió li va mancar certa emotivitat. Tècnicament va resultar d’un rigor impecable, però aquesta perfecció no es va veure compensada en el nivell estilístic, en l’expressivitat del fraseig, en la volada romàntica que posseeixen les sublims melodies brahmsianes, que cal demanar a aquestes orquestres i en aquest cas concret al director. El concert va tenir com a cloenda el “Larghetto” de la Serenata per a cordes, op. 20 d’Elgar (una vegada més cal lloar la secció de cordes de l’RPO, la veritable ànima de l’orquestra) i com a darrera música l’obertura de Les noces de Fígaro de Mozart. Un concert que va confirmar la tantes vegades lloada qualitat violinística de Zukerman i la d’una orquestra majestuosa i impecable en totes les seves seccions.