Cerca de crítiques

Enquesta

'Il mondo della luna' de Haydn al Teatre Fabià Puigserver

«Quina cosa és la lluna?»

6/5/2004 |

 

Autor: Joseph Haydn.
Direcció musical: Josep Caballé-Domènech.
Direcció escènica: Iago Pericot.
Lloc i dia: Teatre Lliure de Barcelona, 3 de maig de 200

«Quina cosa és la lluna?», pregunta Buonafede, l'home a enganyar d'Il mondo della luna, que així es relaciona amb multitud de vells despòtics, avars o lascius de tantes comèdies morals. La resposta d'Ecclictico, l'astròleg enamorat d'una de les filles de Buonafede, suggereix que, al capdavall, la lluna és el lloc on poden projectar-se els desigs. Així, d'acord amb els ulls del seu desig, Buonafede veu com a ideal el món que, representat davant del telescopi, observa com si fossin imatges de la lluna: una jove que fa «vertaderes» carícies d'amor a un vell; un marit que castiga sense contemplacions la dona que (suposadament) l'enganya. Buonafede veu el que desitja i imagina la lluna representada com el seu millor món real possible. Un món feliç imaginari al qual creu arribar en el segon acte, en què el món de la lluna és representat al jardí d'Ecclictico, que, com pot suposar-se, aconsegueix els seus objectius, juntament amb els seus còmplices: l'amic Ernesto i el criat Cecco, que, com si la lluna fos un món carnavalesc on se subverteix la jerarquia social, es transforma en l'emperador llunàtic que fa emperadriu la criada Lisetta, perseguida per Buonafede. Més enllà de la seva trama argumental i d'una misogínia relacionada amb l'època, l'obra de Carlo Goldoni, que inspira el llibret d'aquesta opera buffa del seriós Haydn, presenta una idea que demostra la seva vigència amb la posada en escena que Iago Pericot ha concebut pel muntatge que, coproduït amb el Liceu i l'Arriaga, es representa aquesta setmana al Teatre Lliure: la lluna és el lloc imaginari on projectar els propis desigs. O, a banda de les necessitats dramàtiques de l'obra, no és una projecció del desig que, en el món de la lluna de Goldoni, les tres nimfes originals siguin substituïdes per tres sàtirs (amb una cua cavallesca i actituds sempre animalesques per representar l'instint) interpretats per uns ballarins amb un cos impecable i que es fan omnipresents amb uns moviments reite
ratius fins a l'avorriment. En el món llunàtic de Iago Pericot, que fa una posada en escena a la qual li sobra escenari molt sovint, totes les formes de sexualitat són masculines i es fan d'una manera tan explícita que converteix Calixto Bieito en el rei de la subtilitat: s'imaginen la gestualitat dels ballarins amb una llanterna fàl·lica a les mans? A l'obra de Haydn li cal més imaginació per donar-li vida. Afortunadament, la direcció de Josep Caballé-Domènech va mostrar el més refinat de la música de Haydn i el bon nivell dels intèrprets (cadascun amb una veu bella) en el seu conjunt demostra la bona tasca del Taller d'Òpera i Josep Ferrer va demostrar que és un còmic excel·lent.
Imma Merino
El Punt