CRÍTICA

Lloc i data: Palau de la Música (5/IV/2014). Sala de Concerts, 19 h. / Petit Palau, 21 h. Hi va haver en aquesta ocasió al Palau dos concerts que proposaven novetats d’interès. D’una banda l’Orquestra del Vallès estrenava la Suite per a piano i

orquestra de L’ombra del vent, escrita per Carlos Ruiz Zafón (2001), i a continuació al Petit Palau la soprano Núria Rial interpretava amb l’Orquestra Camera Musicae (no entenc el llatinisme) Sis cançons per a soprano i orquestra d’Eduard Toldrà i Quatre cançons

en llengua catalana de Joaquín Rodrigo. Hi havia més temes en els dos programes, com la Suite op 35 Schéhéraza

de de Rimski-Korsakov de la qual Rubén Gimeno i l’OSV van fer una versió molt digna, de bons timbres, potser massa ritmada, però amb musicalitat i aquest color de mil i una nits. Catifa persa per als solistes, el nom dels quals lamentablement el programa oblida.

La suite de Zafón (com ell es presenta: “escriptor professional i músic apassionat”) porta el mateix títol del seu llibre i són peces senzilles, sense pretensions de concert, que l’autor anava escrivint a mesura que definia històries i personatges a les novel·les, en particular aquest supervendes, L’ombra del

vent. A la inspiració de Zafón s’hi va sumar el treball del pianista i arranjador Gregori Ferrer, que va interpretar la part de piano –que en principi havia de tocar l’autor, absent “per raons de feina”– i va adaptar aquestes peces a l’orquestra. L’autodefinició de Zafón (escriptor professional i músic apassionat) es tradueix immediatament en la música, l’essència de la qual arriba perquè té capacitat melòdica, molt de cinema podríem dir, per la utilització d’imatges directes, una estructura harmònica senzilla i eficaç, un tractament homofònic i –per exemple, en el número que dedica a Llucifer– un treball eficaç d’orquestració que agradaria a Dudamel. Seria interessant una comparativa interdisciplinària entre el llibre i les seves imatges musicals. Resumint, unes peces senzilles i directes, un arreglador eficaç, i poca cosa més.