Cerca de crítiques

Enquesta

El Rèquiem de Verdi per l'OBC a l'Auditori

Suma inferior

5/5/2004 |

 

Verdi: 'Missa de Rèquiem'. Ana María Sánchez, soprano. Tea Demurishvili, mezzosoprano. Alejandro Roy, tenor. Kwangchul Youn, baix. Orfeón Donostiarra. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 1 de maig.

Per tancar la temporada regular, l'OBC va comptar amb diversos reclams de valor segur de cara a atreure un públic que va omplir l'Auditori. Per una banda, als faristols una peça, no per habitual a les nostres programacions menys llaminera, com el Rèquiem de Verdi, per una altra, un cor del carisma i prestigi de l'Orfeón Donostiarra. El resultat final, però, va ser inferior a la suma dels diferents elements en joc, començant per la tasca del mateix cor, curiosament reforçat per un grapat de cantaires locals. Hi va haver potència en els grans clímaxs i pianíssims que van superar la barrera de la inaudibilitat (responsabilitat també de la batuta que no va equilibrar bé veus i orquestra), però l'eficiència innegable (malgrat puntuals indisciplines) per complir amb l'expedient no es va traduir en la comunicabilitat franca que el cor basc ha demostrat en altres ocasions a casa nostra.

Ernest Martínez Izquierdo s'ha trobat en aquesta, la seva veritable primera temporada al capdavant de l'OBC, especialment còmode en les obres de gran expansivitat. El Rèquiem no va ser una excepció, amb una predilecció pels contrastos més extrems -esclats de fúria i meandres extàtics- que, tanmateix, va anar en contra de l'organicitat de la partitura. Exemple palpable en va ser el Dies irae, una mera successió de vinyetes aïllades sense les frontisses ben greixades, amb fragments aconseguits -un Tuba mirum espectacular- i d'altres d'indiferents -un Rex tremendae poc majestuós, amb un "salva me" que era més una petició en veu alta que una súplica fervent. L'orquestra va complir amb algun accident, com una ben poc unànime entrada de violoncels al Domine Jesu Christe. Del quartet solista, va destacar amb brillantor Kwangchul Youn, l'únic a l'escenari que semblava preocupat pel significat del text, exposat amb una veu sobirana al servei d'un fraseig noble i ric en clarobscurs. Ana María Sánchez va tenir algunes intervencions en què va explotar amb encert la bellesa de la seva veu, però va arribar molt justa de forces al Libera me conclusiu. Tea Demurishvili va mostrar una veu penetrant, amb peculiars canvis de color, i un cant no gaire subtil, mentre que Alejandro Roy, tenor de mitjans més que respectables, va estar llastat per un fraseig monolític i una afinació deficient als a cappella del Lux aeterna.
X.C.
Avui