Cerca de crítiques

Enquesta

Riccardo Muti a l'Auditori

Del somni al malson

3/6/2003 |

 

Obres de Txaikovski i Prokófiev. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera. Director: Riccardo Muti. Ibercàmera, Barcelona, Auditori, 31 de maig.


La temporada d'Ibercàmera es va tancar al màxim nivell amb un atractiu programa de simfonies russes, sortosament centrat en partitures rarament escoltades per aquests paratges, i amb uns intèrprets de primera divisió en plena forma. La Primera de Txaikovski, subtitulada Somnis d'hivern, és una partitura fresca, inconfusiblement russa, plena d'idees temàtiques atractives, però que revela un compositor encara no dominador del tot dels recursos formals que una simfonia implica. Riccardo Muti la va encertar del tot al minimitzar-ne els defectes i subratllar-ne les virtuts, evitant que l'elegíac segon temps derivés del sentimentalisme a la sensibleria i convertint l'Scherzo en una veritable filigrana. Els moments més expansius dels moviments extrems van tenir el tremp necessari amb una Simfònica de la Ràdio de Baviera en la qual només alguns petits dubtes de les trompes desentonaven d'una fusta esplèndida i una corda pletòrica que no s'arrugava en els grans clímaxs.
Les programacions nostrades tenen més afició per les obres del període soviètic de Prokófiev que pels fruits de les seves etapes com a enfant terrible i cosmopolita rodamón, entre els quals es poden trobar peces d'una energia brutal que despentinen fins els alopècics, com la Tercera simfonia. L'obra és molt més que una simple suite de temes de L'àngel de foc, tot i mantenir el mateix esperit al·lucinògen d'aquesta òpera centrada en Renata, una noia posseïda per estranyes visions, i amb una de les conclusions més apoteòsiques del teatre líric del segle XX, amb Inquisició inclosa i el frenesí incontrolat de tot un convent de monges. L'orquestra bavaresa ja va fer bé de tenir les piles carregades al màxim, perquè Muti va desfermar un atac sensorial en tota regla, sense estalviar ni mitja mil·lèsima de la potència malsana, de l'atmosfera malaltissa, de la histèria musical que emana d'una partitura visceral, convulsa i fora mida. Una erupció sonora, això sí, controlada en tot moment amb mà mestra pel director italià i servida amb demoníaca precisió per l'orquestra. I és que hi ha malsons dels quals és impossible despertar-se. Esclar que quan són com aquests més val no fer-ho.


Xavier Cester
Avui