Expectació màxima en un Liceu ple a vessar per rebre un Jonas Kaufmann al cim de la seva glòria. Hi devia haver deu cops més espectadors que en la primera de les seves escassíssimes aparicions a casa nostra, fa onze anys, quan l’Associació Franz Schubert, sempre amb una oïda ben fina per detectar talents, va dur el tenor alemany amb Die schöne Müllerin. Des de llavors, l’exposició mediàtica de Kaufmann també s’ha decuplicat, sense que això, per sort, hagi afectat la seva integritat artística.

No estàvem pas en la típica soirée del divo de torn oferint un grapat de lieder malgirbats davant un públic mig avorrit que espera deixar-se anar en les àries de propina. Ningú se’n va de gira amb tot un Winterreise sense oferir una lectura aprofundida i personal d’un dels cicles més colpidors de la història. Això és el que va fer Jonas Kaufmann, un cantant per a qui el gènere no li és aliè, amb la plena col·laboració de l’excel·lent Helmut Deutsch. Més que de simbiosi, és més propi parlar de perfecta complementarietat entre un piano apol·lini, precís i elegant, i l’art dels clarobscurs, dels rampells desesperats i els xiuxiueigs captivadors, de Kaufmann.

El retorn a la tessitura de tenor encara pot sobtar després d’escoltar, en disc i en directe, dotzenes de grans versions amb baríton, tot i que la coloració fosca de Kaufmann fa menys evident el salt. Però, ¿no és potser un tenor la tria més lògica si considerem Winterreise com la tragèdia d’un jove que emmiralla el seu dolor en la natura que l’envolta, escrita per un compositor jove com Schubert?

En les primeres cançons, la veu semblava un punt resseca, però de mica en mica va guanyar en escalf, arraconant, de pas, els ocasionals sons engolats. Defugint tot pathos excessiu i tota exageració fonètica, el tenor va emprendre un viatge concentrat, amb un cant fluid servit per un legato primmirat. Puresa de línia i intensitat de l’expressió mai van ser paràmetres excloents en la caracterització de cada lied, com en un Frühlingstraum en què convivien evocació extàtica, despertar agitat i resignació adolorida.

A mesura que la desesperança es va apoderant de l’errant protagonista, Kaufmann va entotsolar més el seu cant fins a culminar en uns commocionants Die Nebensonnen i Der Leiermann : l’últim crescendo va ser l’últim crit d’impotència abans de l’anorreament. El públic per fi havia arribat a un punt raonable d’escolta silenciosa després d’una vetllada curulla d’estossecs i remors. Quina ironia, un concert sensacional va deixar encara més clar que inapropiat que és el Liceu per a la intimitat del lied.