CRÍTICA

IBERCAMERA. Europa Galante. Dir.: Fabio Biondi. Obres de Vivaldi. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE MARÇ DE 2014.

Que tots els colors es troben reunits en la llum blanca s’aprecia en fenòmens diversos, sent l’arc de Sant Martí el més espectacular (quan es dispersen per refracció en les gotes d’aigua, com a través d’un prisma, i es percep l’espectre en la seva totalitat). Antonio Vivaldi és un dels compositors més lluminosos, i així ho evidencia la gamma inesgotable de tonalitats que les seves creacions dispersen generosament. D’una formació com l’Europa Galante, dirigida pel violí solista de Fabio Biondi, sembla legítim esperar una empatia total amb la proposta musical del prete rosso, així conegut al seu temps pel roig de la cabellera. La qualitat de nombroses gravacions acrediten el conjunt que es presentà al Palau en el cicle d’Ibercamera, un dels més importants en la recuperació del patrimoni italià junt amb Il Giardino Armonico, dirigit per Giovanni Antonini, o el Concerto Italiano de Rinaldo Alessandrini. Però la ja sospitosament moderada intensitat en l’atac del primer moviment del primer dels vuit concerts de Vivaldi programats va fer pensar en el possible acomodament d’aquest conjunt de música antiga, esdevingut quasi clàssic pel seu equilibri prudent, i comparable així a formacions antigues, de l’estil d’I Musici o I Solisti Veneti: ritmes vius però no trepidants, que transmeten un so una mica apagat, noble però escassament picant. L’actitud de Biondi va decebre. Potser es tracta d’assumir que els enfants terribles no ho són tota la vida.

Poca intensitat i una alegria massa dissimulada, la dels intèrprets de l’Europa Galante, que contrasta amb l’essència de la proposta de Vivaldi que ells mateixos han divulgat en altres ocasions. De manera quasi rutinària, potser pel fet d’estar massa ancorada aquesta formació a un mateix repertori, a diferència del que s’esdevé en el cas d’alguns revisionistes cèlebres, com Harnoncourt, Gardiner i Herreweghe (i també d’un cert relleu generacional: Minkowski, Immerseel…), intèrprets que s’han endinsat en la música romàntica, la qüestió és que la música de l’Europa Galante no va acabar d’enlairar-se al Palau a pesar de la precisió i entesa entre músics. Una llàstima quasi inexcusable, tenint en compte el coneixement que d’aquestes obres ha demostrat el conjunt en el passat. S’ha de reconèixer, però, que el gruix del públic no hi va trobar a faltar res. La música de Vivaldi, que sembla brollar naturalment de la font de la seva inspiració com Atenea del cap de Zeus, va ser molt ben rebuda. No va caldre el lliurament apassionat dels músics perquè tots els colors de l’espectre s’intuïssin vius en la sèrie de concerts eloqüentment titulats La Stravaganza. No obstant això, el fervor de la imaginació vivaldiana –la sempre diferència del discurs emmotllat en una mateixa forma– s’acompanya d’un risc paradoxal que també es manifestà, diàfan i desconcertant: la banalitat de la festa que no cessa, l’aspecte monòton d’una música composta per ésser celebrada tant sí com no.