Cerca de crítiques

Enquesta

'Il mondo della luna' de Haydn al Teatre Fabià Puigserver

Allunatge operístic

5/5/2004 |

 

'Il mondo della luna', de Haydn. Josep Ferrer, Jon Plazaola, Cristina Faus, Eliana Bayón, Lucrecia García, Agata Bienkowska, Francisco Jiménez. Direcció escènica: Iago Pericot. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: César Fraga. Coreografia: Sonia González. Orquestra de Cambra del Conservatori del Liceu. Direcció: Josep Caballé-Domènech. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 3 de març.

Ser un geni indiscutible de la música no implica de forma automàtica mostrar el mateix talent en tots els camps. Un bon exemple en seria Franz Joseph Haydn, autor de simfonies, quartets i sonates memorables, compositor també de música vocal esplèndida (misses i oratoris), però menys dotat en el gènere operístic. Sense anar més lluny, Il mondo della luna, dramma giocoso en tres actes, estrenat el 1777, conté molts instants de música d'extrema bellesa però escàs tremp dramàtic, sobretot un primer acte al qual li costa Déu i ajut d'arrencar.

Si una de les finalitats del Taller d'Òpera que propicien el Lliure i el Liceu és donar una plataforma per a intèrprets joves per perfeccionar-se, la presència en aquest segon fruit d'aquesta aplaudible iniciativa d'un cantant experimentat com Josep Ferrer és, com a mínim, peculiar. És l'únic retret, però, que se li pot fer, perquè Ferrer té pocs rivals en el repertori buffo. L'al·lucinació de Buonafede quan va començar el seu viatge a una Lluna de mentida o la seva expressió admirada al descobrir les meravelles del satèl·lit terrestre van ser dos dels moments més hilarants de la sessió. Jon Plazaola va ser un Ecclitico mel·lífluament manipulador, tot i un cert escanyament en la zona superior, mentre que Francisco Jimémez era un punt trèmul Cecco. Més prometedores es van mostrar les veus femenines, àgil i clara la d'Eliana Bayón (Flaminia), de notable extensió i riquesa la de Lucrecia García (Clarice), complementades per una ajustada Agata Bienkowska (Ernesto) i una Cristina Faus (Lisetta) de ressons obscurs. Josep Caballé-Domènech va dirigir una versió de la partitura amb alguns cops de tisora i un benvingut equilibri entre ímpetu i elegància, esforçant-se per aconseguir un diàleg fluid entre fossar i escena i obtenint un plausible rendiment de l'Orquestra del Conservatori del Liceu.

La posada en escena de Iago Pericot, de doble actualitat aquests dies gràcies a l'exposició que li dedica la Virreina, va optar amb encert per una nítida abstracció que intentava passar per sobre dels aspectes més desfasats del llibret (una visió de les relacions entre els sexes per sort ja caducada) sense que els elements més fantasiosos i absurds (el vestuari lunar, sense anar més lluny) de la proposta perdessin força. Fins i tot les constants evolucions dels tres ballarins es van integrar sense problemes en una acció menada amb claredat i precisió que ens va traslladar a aquesta Lluna molt més propera que la de València.
Xavier Cester
Avui