Cerca de crítiques

Enquesta

Barbara Bonney al Petit Palau

El primer de molts

4/5/2004 |

 

Obres de Mozart, Liszt i Strauss i àries d'operetes vieneses. Barbara Bonney, soprano. Wolfram Rieger, piano. Barcelona, El Petit Palau, 27 d'abril.


Un cop solucionats els problemes d'insonorització, el quart concert inaugural del Petit Palau va demostrar la idoneïtat del nou equipament per al lied. Els encarregats de certificar-ho eren la soprano Barbara Bonney en l'apogeu d'una carrera prudent que l'ha dut a regnar en el gènere i el mestre de mestres que és l'extraordinari Wolfram Rieger. Només començar el recital, n'hi va haver prou amb la seva contribució a la Petita cantata alemanya de Mozart o a l'esclatant postludi de Die drei heiligen Könige de Richard Strauss per saber com les gasta.
La veu de Bonney mostra, ja, un punt de rigidesa, però ha guanyat en intenció expressiva el que ha perdut en esmalt i puresa. Alguna veladura tímbrica, alguna sobtada duresa en l'emissió quan el fiato s'escurça o un ostensible vibrat en l'agut són inconvenients que la cantant sap incorporar a la línia vocal amb una suprema tècnica vocal. La seva naturalitat vocal i escènica i el rebuig de tot forçament o sofisticació fa pensar en l'enyorada Lucia Popp, situant les dues en l'estela dels enregistraments de Victòria, que signifiquen per a la sarsuela el que Bonney és, ara (i, abans, Popp), per a l'opereta.
La primera part del recital oferia la complexa cantata maçònica K. 619 que Mozart va compondre poc abans de morir i set cançons de Richard Strauss que van fer lluir una sana comoditat en els confins de la tessitura. A la segona, un centre vocal pletòric de clarobscurs elevaria a la categoria de referència quatre cançons de Franz Liszt sobre textos de Schiller i Heine (entre les quals, Lorelei) si no hagués estat per un francès massa neutre, i cinc àries d'operetes (Zeller, Heuberger, Dostal, Lehár) van constituir una magistral lliçó d'estil.
Wolfram Rieger, deixeble de Werba i Deutsch i assaonat amb Schwarzkopf i Fischer-Dieskau, ostenta la Medalla d'Honor de l'Associació Franz Schubert de Barcelona. Assisteix molt bé les necessitats de la veu, però dissimula el servei amb un tempo rigorós i una sonoritat contundent. Al final, les propines reproduïen en miniatura l'esquema del recital: Zueignung de R. Strauss, l'inefable Oh! quan je dors de Liszt i el Vilja, o Vilja de La vídua alegre, de Lehár.
Xavier Casanoves Danés
Avui