Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra del Festival de Budapest interpreta Schubert i Mahler

Entregar els ceptres de la vida i de l'art

4/5/2004 |

 

Obres de Schubert i Mahler. Orquestra del Festival de Budapest. Director: Ivan Fischer. Palau 100, Barcelona, Palau de la Música, 29 d'abril.

Ens ha visitat l'Orquestra del Festival de Budapest amb un dels seus fundadors, Ivan Fischer, actual director musical de l'Òpera de Lió. És una centúria amb vint anys de vida molt lligada al gran Georg Solti i que excel·leix en les cordes i es debilita en els vents. Un dels seus mèrits és la ductilitat per esmenar sense desmai correlacions dinàmiques en un discurs canviant. Més per escalfar els motors que com a suplement, el programa s'obria amb una simfonia cara a Mahler, la Quarta de Schubert, una Tràgica hipersonora i opulenta de formes en una lectura hipertròfica.

Pel que fa a la Novena de Mahler, la sinceritat dels adéus que comporta sacseja inevitablement la consciència de qui s'hi acosta. De comiats, n'hi ha dos: el del Prometeu cansat de la lluita que es decanta per una ataràxia que, finalment el fa diví, i el de l'artista que sap que fa tard a l'hora d'incorporar uns procediments que ja no és a temps de desenvolupar. Mahler la va acabar l'any 1911, pocs mesos abans de morir aclaparat per la pèrdua de la seva filla Anna, el diagnòstic d'una cardiopatia greu, les desavinences matrimonials, l'angoixa per la dimissió com a director de l'Òpera de Viena per una conxorxa antisemita i els desficis experimentats a Nova York, on havia de competir amb un jove Toscanini àvid de protagonisme.

I, des del moment de la seva presentació l'any 1912, de maneres de tocar aquesta simfonia immensa n'hi ha hagut dues que segueixen línies complementàries: l'anhel metafísic amb què la tocava Bruno Walter -que la va estrenar pòstumament- i les cabòries visionàries de Willem Mengelberg, primant, l'un, la profunditat del contingut i, l'altre, l'aparatositat del continent.

Ivan Fischer segueix la segona via en afavorir una lectura cataclísmica que no milloraria ni el mateix Gergiev. La continuïtat amb l'últim moviment d'El cant de la terra i amb les pròpies cançons tanàtiques i les ostensibles dissonàncies que consagraria la Segona Escola de Viena es dilueixen en el panteix continu d'una vida que es resisteix a finir. Els primers compassos ja deixaven clar el vitalisme de l'enfocament global. La lectura resulta tel·lúrica i, de tant en tant, espasmòdica, com si, passatge a passatge, Fischer anés bastint el màxim contrast amb la sublimació del final. Aleshores, en plena suspensió del tempo i de l'idioma, el seu gest esvaneix de forma magistral els sons donant forma a un silenci que aboca a l'eternitat i a l'infinit, uns llargs segons amarats de letàrgica lassitud que ningú s'atrevia a interrompre i que van ser el més rellevant d'una direcció honesta i meticulosa.
X.C.D.
Avui