CRÍTICA

L’hivern ha adoptat un inesperat tint armeni. Primer va ser el revelador concert de Jordi Savall a les Drassanes, i ara ha estat el torn d’una vetllada esplèndida a càrrec de dos joves solistes, germans a més a més, provinents d’Armènia: Serguei i Lusine Khatxatrian, embarcats en una gira amb les tres sonates per a violí i piano de Brahms.

La conjunció mil·limètrica entre ells era d’esperar; més remarcable encara va ser la lectura aprofundida, intensa i expressiva que van fer d’aquestes partitures. Sense ser descortesos amb una pianista més que solvent com Lusine, i menys en el dia del seu aniversari, és el violí de Serguei Khatxatrian l’element excepcional del duo. Va ser ell l’element rector d’un Brahms que va sorgir de ben endins, amb un so carnós que es podia concentrar en el murmuri més imperceptible i desplegar-se amb brillantor en paral·lel a l’estil més emfàtic de la seva germana. El discurs va ser ric en gradacions, sense la tendència al contrast en blanc i negre que és un dels mals de la interpretació moderna, la qual cosa va permetre diferenciar de manera admirable el caràcter de les tres sonates.

A la delicada Opus 78, Serguei va exhibir sense narcisismes el so més amorós del seu Guarnieri, mentre que l’Opus 100 guanyava en energia, mantenint la lleugeresa benhumorada del segon temps. En l’ Opus 108, els dos germans van adoptar una òptica més dramàtica que va tenir el seu contrapunt en l’exquisit oasi líric de l’Adagio. Un gran concert.