Cerca de crítiques

Enquesta

Cor Vivaldi. Aniversari espiritual

22/2/2014 |

 

Programa: 25è aniversari del Cor Vivaldi

Lloc i dia:PALAU DE LA MÚSICA

El Cor Vivaldi va celebrar, ahir al vespre, el seu 25è aniversari al Palau de la Música Catalana, amb l’estrena del Te Deum 2014 d’Albert Guinovart i la recuperació de l’Stabat Mater d’Albert Garcia Demestres, obra creada pel 15è aniversari de la formació. El mateix Guinovart va interpretar la part pianística de la seva obra i Josep Buforn va assumir aquest rol a l’Stabat Mater, mentre David Malet interpretava l’orgue i Ramon Torramilans, la percussió, sota la direcció d’Òscar Boada.

Afirmar que el Cor Vivaldi és un cant a la perfecció no és cap novetat. En un escenari preparat per l’ocasió, amb dues espelmes gegants amb el nombre 25 a un cantó i uns vestuaris impecables, la sala de concerts del Palau de la Música gaudia dels moviments coordinats, l’afinació impol·luta i la sonoritat compacta dels Petits Cantors de Catalunya. L’estrena de l’obra encarregada al compositor i pianista Albert Guinovart, el Te Deum 2014 per a doble cor de veus blanques, piano, orgue i percussió, era un repte per a la formació vinculada a l’Escola IPSI, per la seva complexitat rítmica, d’afinació i de textures, amb fragments policorals i intervencions solistes a duos i tercets. L’obra anava obrint clarianes entre la densitat sonora, fins culminar triomfalment amb el passatge en La Major, exultant. El resultat fou una interpretació excel·lent, tant per part dels cantaires com dels instrumentistes, entre els quals hi figurava el mateix compositor que, en la seva execució pianística, tancava el cercle creatiu. El Te Deum esdevingué una experiència emotiva i evocadora, que arrencà els aplaudiments d’un públic majoritàriament familiar.

La segona part del concert insistia en la temàtica sacra, amb la recuperació de l’Stabat Mater per a cor de veus blanques, piano, orgue i campanes que Demestres composà pel quinzè aniversari del cor. Una obra concebuda des d’una perspectiva laica, que vol reflectir el dolor de les mares del món, aquelles Verges quotidianes que pateixen pels seus fills malalts, desapareguts o en situació de risc, a través del dolor de la mare universal i la iconografia tradicional, evocada amb efectes metamusicals, com les exuflacions per representar l’asfíxia de Jesús a la Creu o el so de la pluja per il·lustrar les llàgrimes de la mare, i també amb el recurs de la percussió, amb campanes que tocaven els cantaires per representar l’aura, i les claves, al·lusió directa als claus que aguanten Jesús crucificat. Una atmosfera metafísica que aconseguia commoure, pel lirisme en contrapunt amb el toc impressionista d’alguns passatges. El paper del piano en aquesta obra és fonamental, i Josep Buforn va excel·lir en la seva interpretació, mesurada, quan el cor prenia protagonisme, més expressiva, en els passatges purament instrumentals, amb el do de transmetre simplicitat en un llenguatge ple de nusos i pluralitat de textures. L’obra mostrava el seu eclecticisme amb la presència d’elements de la mitologia andalusa de la Saeta, gràcies a la intervenció de quatre joves fent palmes.

La felicitació al Cor Vivaldi és sincera i merescuda, pel seu recorregut i pels valors que transmet, de constància, esforç, disciplina i humanitat. Un camí de creixement personal únic per als cantaires, però sobretot de treball cooperatiu, basat en el respecte, sota la batuta del rigor i l’amor a la feina ben feta. Una iniciativa que agraïm a Òscar Boada, perquè el Cor Vivaldi ha esdevingut una de les pedres angulars del món coral català dels últims temps. Un món, insistim, que viu un moment esplèndid, ja que el reconeixement de la tasca de les corals va transcendint, poc a poc, els cercles més propers al món dels cantaires.

En el cas del Cor Vivaldi, ja són vint-i-cinc anys de picar pedra per assolir un nivell equiparable a molts cors internacionals. Només esperem que en la propera celebració, Òscar Boada programi un repertori més festiu, més proper a la joie de vivre que a la meditació espriritual, ja que la qualitat no és equivalent exclusiu de seriositat i cerca de transcèndencia. Ens agradaria veure com els petits cantors es deshinibeixen per celebrar, sense complexos, que el seu treball diari és, ja, patrimoni cultural del nostre país.

Aina Vega Rofes
Núvol