CRÍTICA

© Antoni Bofill

PALAU 100. Filharmònica de Munic. Dir.: Lorin Maazel. Obres de Sibelius i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE FEBRER DE 2014.

Dues setmanes abans de fer els 84 anys, Lorin Maazel ja sembla estar de tornada de tot: són milers de concerts a les espatlles al llarg de set dècades d’una carrera de primer nivell. Per això –i tot i que al programa del concert apareixia amb foto riallera– no ha d’estranyar que aquest gran director surti als concerts més aviat morrut i, alguna vegada, els acabi dirigint fins i tot sense pràcticament esbossar ni una rialla, com si no tingués cap mena d’entusiasme a l’esperit. Sense rialla al rostre va ser com va aparèixer Maazel davant el públic del Palau de la Música per dirigir l’Orquestra Filharmònica de Munic, de la qual és director titular des de final del 2012. Maazel va entrar a l’escenari sense rialla, però també sense perdre l’elegància que ha tingut sempre i que ara una lleu coixesa no li impedeix de mantenir. I ho va fer també sense haver fet cap prova de so prèvia, sense partitura i –diríem que fins i tot– sense ganes de fer música.

Aquesta actitud pròxima a la desídia planà en el Vals trist de Sibelius, que més que trist, era lent i sense vida interna, condemnat a una espècie de letargia mancada de cap mena de passió ni sentiment, i que la Filharmònica de Munic va saber aguantar amb professionalitat i estoïcisme. Aquesta manca d’ànima va marcar també l’inici de la Quarta de Schumann, en la qual el mestre, si somreia, ho feia més com una ganyota per a si mateix que no pas evidenciant cap ganes de trobar un interlocutor entre els excel·lents músics de l’orquestra. Això féu que –malgrat la innegable qualitat de la plantilla bavaresa– l’orquestra no sempre sonés com el que és: una de les millors formacions clàssiques del món. A partir del final de l’“Scherzo”, però, les bromes que hi fa Schumann (fet i fet, en italià scherzo significa broma) van semblar despertar Maazel del seu entotsolament i displicència i la música va començar a sonar no ja des de la professionalitat i la rutina d’allò ben fet i prou, sinó des d’una mica més de convicció i organicitat.

La segona part presentava la Segona Simfonia de Sibelius, escrita pocs anys abans que s’edifiqués el Palau de la Música. Qui sap si per aquesta coincidència d’època, l’obra va tenir la potestat de transfigurar l’edifici i va fer que esdevingués –tal com havia somiat Domènech i Muntaner– veritable natura viva dins un palau de llum. Aquí el gest de Maazel, el somriure de Maazel i el cor de Maazel van ser uns altres, i aquest mestre de mestres va regalar una versió esclatant de l’obra i va fer que l’orquestra brillés en cada moment amb la llum que li pertocava. Quina sort que encara hi ha música capaç de despertar somriures i il·lusions en qui sembla que ja ho ha viscut tot! Quina grandiositat, doncs, la de Sibelius, sent capaç de despertar la grandiositat de Maazel perquè ens oferís una versió grandiosa, pulcra, jovial i superba d’una de les pàgines més grandioses del simfonisme de tots els temps.