CRÍTICA

Ministres a banda, l’administració que va fer Ros-Marbà dels bons recursos de l’OBC va ser exemplar i exigent. El mestre, després d’haver deixat la seva molt bona orquestra gallega, ara és molt a prop de nosaltres. Per què no aprofitem la seva experiència i sensibilitat una mica més? Una cosa extensible als dos, a Colom també, un luxe de la música catalana dels nostres dies.

La feina de Ros al capdavant de l’OBC va quedar exposada amb claredat. Primer davant la transparent i íntima partitura de Joaquim Homs, Biofonia per a orquestra, de l’última etapa, difícil d’interpretar ja que gairebé tot és en primer pla: les diferents seccions assumeixen protagonisme, en un ambient homofònic de riquesa tímbrica i textural, i va aconseguir la necessària sensació d’espai i volum.

L’orquestra de Ravel, sempre de luxe, va ser brillant, tensa en el seu fraseig, àgil alhora. La tècnica de treball de Ros és ficar-se en els entrellats orquestrals, estar atent a tot el desenvolupament, estimular-lo amb un esforç que mostra que està en forma. El bon aire empordanès? És una pena que Mendelssohn sigui tan absent de les nostres programacions, i d’ell cap enrere, perquè és un exercici necessari per a l’orquestra, que en aquest cas s’hi va abocar amb compromís. Un discurs ràpid, gairebé sense pauses, ben amarrat i amb notable continuïtat, notable exercici de les dinàmiques en funció de la contenció, i d’allà a més musicalitat, que va culminar en el dia festiu final i la majestuositat del seu himne.