CRÍTICA

Lloc i data: Palau 100. Palau de la Música (12/II/2014)

Formidable idea del Palau de programar el jove Iván Martín, en primer lloc perquè disposem d’una generació de músics brillants, que transiten els escenaris europeus i americans i que són aquí desconeguts. Martín va cridar l’atenció pel seu vigor i la seva sensibilitat. Les dues sonates de Beethoven, la núm. 1 en fa menor i la Patètica, van deixar veure una construcció del toc, de la pulsació, en camí, encara que el final va ser expressiu i precís. Exhibeix un toc viril, sense amaneraments, i el començament de la Patètica va deixar veure les seves qualitats en la sonoritat. Chopin planteja altres variables. El Nocturn en do sost. menor, op. pòstum, i el també Nocturn en re bemoll més op. 27/2 van resultar d’un diàleg profund de l’intèrpret amb l’expressió, amb austeritat i elegància. Les últimes peces, Balada núm. 1 i Andante spianato i Gran polonesa, van corroborar aquesta síntesi de musicalitat, claredat en la tècnica i articulació. Un gran recital.