CRÍTICA

Valeri Guerguiev té motius per trobar-se còmode a Barcelona: vint anys de relació fidel amb Ibercàmera i un públic admiratiu que va tornar a omplir L’Auditori sense muntar-li les escenes que es troba en altres ciutats a causa de les seves amistats amb les altes esferes del poder rus. Guerguiev és també un director excel·lent que sotmet l’orquestra del Mariinski (i ell mateix) a un ritme stakhanovista que no sempre garanteix el màxim nivell artístic. Aquest no va ser el cas, amb una poderosa Cinquena simfonia de Mahler. La versió de Guerguiev va ser rica en contrastos, sense por als extrems i amb una sàvia dosificació de la tensió que reservava tota l’energia per als autèntics clímaxs de la partitura.

El titular del teatre de Sant Petersburg va traçar un gran arc, des de la tràgica agitació dels dos primers moviments (un trompeta solista amb nervis d’acer va posar en marxa de forma impecable aquesta gran maquinària simfònica) fins a la desimbolta energia del final. L’últim moviment va arrencar de forma deliciosa, com si l’orquestra es deixondís de mica en mica de l’extàtic Adagietto, atacat amb una episòdica inestabilitat, ràpidament superada. En el fragment més cèlebre de la Cinquena, la corda va aportar tot l’escalf necessari al fraseig dilatat de Guerguiev fins que la música es va dissoldre en el no res.

L’epicentre de la simfonia, tanmateix, és l’ Scherzo, moviment polièdric, ple d’atmosferes canviants i imprevisibles, traduïdes amb una flexibilitat admirable.

La sessió tenia l’al·licient de la presència en la primera part del jove pianista català Ignasi Cambra, amb qui Guerguiev ja ha col·laborat. No es pot dir que la conjunció de solista i orquestra fos òptima en el Concert núm. 21 de Mozart, que Cambra va abordar amb pulcritud, tot i una excessiva tendència a accelerar un fraseig que cal esperar que madurarà amb el temps. Una vetllada a arxivar per Mahler.