Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
El retorn de Flórez
29/1/2014 |
Programa: La sonnambula, de Vincenzo Bellini
Lloc i dia:Liceu
La sonnambula Autors: Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani. Intèrprets: Patrizia Ciofi, JuanDiego Flórez, Nicola Ulivieri, Eleonora Buratto, Gemma ComaAlabert, Àlex Sanmartí, Jordi Casanova. Cor i Orquestra del Liceu Director musical: Daniel Ore
Des del seu debut al Liceu, ja fa quinze anys, Juan-Diego Flórez se situa cada any que torna en el cim de les temporades: les seves actuacions es compten per èxits espectaculars i plens totals de la sala, que vibra amb les seves perfectes, impecables i brillantíssimes exhibicions de bel canto de la millor qualitat, amb una veu sense màcula, amb actuacions creïbles i de profunda emotivitat i amb una qualitat musical que ell prioritza per damunt de tot. Així, tot i que l’òpera de Bellini és de protagonisme femení, com el títol indica, és la seva presència la que infon aquest entusiasme que escombra qualsevol residu de crisi teatral i fa brillar el teatre com en els seus millors moments.
Bellini, que no era gaire bona persona, no es va adonar que el personatge d’Elvino és més aviat antipàtic, però la veu de Flórez el recobreix d’humanitat i els sobreaguts que abunden en la particel·la, alguns per damunt del mític do de pit (que per a Flórez no té cap secret), Flórez els fa lluir amb un timbre extraordinàriament bonic i regular; amb Flórez no es pateix en cap moment, i l’espectador surt confortat i segur que ha sentit el bo i millor en aquest repertori belcantista.
Al costat de Flórez, la protagonista va ser interpretada per Patrizia Ciofi, que tot i que tenia un refredat perceptible, no va voler demanar comprensió pel seu estat vocal, que en la zona mitjana i baixa evidenciava força desigualtats. Però amb una professionalitat elogiable, va véncer totes les dificultats (la particel·la també és de pànic) i va acabar l’òpera amb la impressionant ària i cabaletta final del despertar d’Amina, que recupera l’amor d’Elvino i s’hi casarà (com anirà el matrimoni en el futur podria ser interessant per a una altra òpera que no existeix).
Seriosa i ben aposentada, la veu de Nicola Ulivieri com a Comte Rodolfo va fer el seu efecte, però l’altra joia d’aquesta corona lírica va ser la Lisa d’Eleonora Buratto, una soprano lleugera de recursos vocals excel·lents que va cantant les difícils àries amb aplom i seguretat. Molt notable Gema ComaAlabert en el paper de Teresa, maternal i simpàtica, vocalment eficientíssima, que va intervenir també en els concertants fent-se notar per la seva qualitat. Del planter local, celebrem la bona tasca d’Àlex Sanmartí (com a Alessio) i de Jordi Casanova (notari), i la impecable tasca del cor, amb ribets de dansa en alguns moments. Funció rodona, per tant, i només li va treure brillantor una certa pesadesa amb què la va dirigir Daniel Oren, especialista en una altra mena d’òperes (és un dels reis de l’Arena de Verona). La producció, una mica basada en la del Metropolitan, que també té un ambient alpí, va ser rebuda amb una certa simpatia, i l’equip de la producció, que va sortir a saludar amb una certa por, es va tranquil·litzar pels aplaudiments rebuts.
La Vanguardia
ROGER ALIER
