Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
La Somnàmbula que desperta el Liceu
28/1/2014 |
Programa: La sonnambula, de Vincenzo Bellini
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
El públic gaudeix amb Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi en el títol de Bellini
La noia no era infidel, només patia de somnambulisme. Serveixi la idea de resum argumental de
La sonnambula, l’òpera de Vincenzo Bellini que ahir es va estrenar al Liceu en la lluïda versió escènica de Marco Arturo Marelli –coproducció del Covent Garden i la Staatsoper de Viena– i en les magnífiques veus de Juan Diego Flórez i Patrizia Ciofi. Entre l’elenc d’aquesta estrena –que va atreure fins a la Rambla els consellers Germà Gordó i Ferran Mascarell– i l’anunci del pla estratègic contra la crisi que ha llançat el director general del Gran Teatre, Roger Guasch, fins i tot la platea liceista semblava ahir despertar del somnambulisme.
La noia, Amina (Ciofi), és una d’aquestes heroïnes del romanticisme l’existència de la qual gira al voltant de la dels seus companys homes i els seus sentiments d’amor i gelosia. I en aquesta òpera semiseriosa –que el llibretista Felice Romani va basar en un vodevil i un ballet d’Eugène Scribe (1819 i 1827)–, l’embolic rau en que sent la noia una pobra òrfena criada per una molinera als Alps suïssos, no només ha de ser virtuosa per casar-se amb el ric terratinent (Flórez), sinó que ho ha de semblar.
Però, ai!, als seus passejos nocturns de somnàmbula li dóna a Amina per encaminar-se a la cambra de Rodolfo, un viatger que resulta ser el comte de la regió, circumstància que és entrevista oportunament per la seu rival en amors, l’hostalera Lisa, que busca recuperar el seu guapo Elvino/Flórez i no dubta a posar-lo sobre avís. La sospita està servida. La comunitat sencera culpa Amina i la margina, i ella ha de procurar demostrar al món la seva innocència. Com que somnambulisme? El fenomen clínic no convenç ningú... fins al despertar global.
Explicat així pot ser que perdi encant, però de la bellesa belcantista se’n gaudeix més un cop assumit el quid de la qüestió argumental pròpia de l’època.
L’alemany Marco Arturo Marelli situa l’acció al gran menjador d’un sanatori de l’alta muntanya –a l’estil Thomas Mann–, a través dels finestrals del qual s’albiren les muntanyes i el declinar del dia. I en estricte codi romàntic, utilitza el paisatge com a mirall dels sentiments. Així, quan es manifesta la desconfiança de tots cap a l’honestedat de la difamada Amina, una tempesta de neu obre els finestrals i irromp en escena... Però el veritable xou d’aquesta
Sonnambula rau en l’elenc. La soprano Patrizia Ciofi, que al principi cobria el segon repartiment de l’obra i ha substituït Diana Damrau en el primer, demostra ser l’exemple d’artista completa. Quina actriu! Quin fraseig! Quin legato! Llàstima que un refredat que la va afectar en els primers assaigs no li permeti ser en el seu millor moment, encara que no va deixar gens indiferent en l’ària “Ah! non credea mirarti”.
La Vanguardia
Maricel Chavarría
