CRÍTICA

El nou programa del cicle El so original, que protagonitza Jordi Savall, proposava un apassionant viatge per l'Europa musical del segle XVII a la recerca dels orígens de l'orquestra moderna. Alemanya, França, Itàlia i Anglaterra eren els països de provinença dels compositors seleccionats, una tria que reflectia de manera òptima el flux d'influències creuades que van acabar de definir l'estil barroc. Aquest és un repertori en el qual Savall es mou com el peix a l'aigua: el seu sentit del color instrumental i del ritme el fan un intèrpret ideal d'aquestes peces que ben sovint tenen el seu origen en la dansa.

Le Concert des Nations, l'orquestra fundada fa 25 anys, va poder desplegar el seu so inconfusible, daurat i perfectament equilibrat, sota el lideratge com a concertino de l'excel·lent Manfredo Kraemer. Seguint un fil cronològic, les danses de Terpsichore de Michael Praetorius van obrir el foc amb energia, seguides per un grapat de peces més pintoresques de William Brade. El moment emocionalment més intens va ser el commovedor Les pleurs d'Orphée de Rossi, inserit dins d'una suite de Guillaume Dumanoir.

A la segona part, el discurs musical es va sofisticar encara més, com evidenciaven les peces extretes de l'òpera Alceste de Lully, el compositor que va dominar la música francesa de la segona meitat del segle XVII, i la influència italiana, tot i l'origen alemany del compositor, va quedar clara en la Sinfonia seconda de Johann Rosenmüller. El programa es tancava amb extractes de The fairy queen de Purcell, en què Savall i Le Concert des Nations van exhibir una lleugeresa de traç del tot convincent. En el torn de propines, Savall va demanar la participació del públic en una dansa de Les Boréades de Rameau. Va ser l'equivalent barroc de la Marxa Radetzky.