CRÍTICA

Com els joves i la violinista a qui abans al·ludia, la sala del Palau i el repertori de Franck, Falla, Debussy, Granados i Ravel van harmonitzar. Per la contemporaneïtat i la varietat també, perquè la clàssica Sonata en La major de César Franck va ser model de modernistes, i la Sonata en sol menor de Debussy, absolutament renovadora al seu costat i tardana, un any anterior a la mort del compositor, va sustentar les preocupacions estètiques de la generació següent. Per descomptat que no era aquest el Debussy que Granados i Falla van conèixer jove, però encara hi ha les essències que els van nodrir per construir un llenguatge diguem-ne modernista, que s’allunyava de l’espanyolisme de caire casticista de Saint Saens, Chabrier o Laló, més vinculat a Sarasate. I assenyalo aquesta circumstància perquè per aquests paràmetres es pot apreciar millor Leticia Moreno. El seu so és fi, delicat, suggeridor, femení, si se’m permet, molt marcat per una tècnica d’arc que, tot i que defineix molt bé l’atac, per exemple en el virtuosisme de Tzigane de Ravel, no arriba a tenir un so potent en l’arc ple i fa una versió més íntima.

Bona part de l’expressivitat de la Sonata de Franck va mostrar un vibrato marcat, i la bellesa era en el toc subtil, gairebé en l’estètica de Maeterlinck. Igualment sensible va ser en la Suite popular espanyola de Falla (arranjament de Kochansky), per bé que en el deix espanyolista que Falla manté fent l’ullet, no arriba a ser tan incisiva. I sí que va assolir una bona culminació en la Sonata de Debussy i en el lirisme de la de Granados. Un recital d’alt nivell que va tenir com a pianista una altra jove de gran sensibilitat i tècnica, Ana María Vera.