Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Parlem de música
20/1/2014 |
Programa: OBC Director: Eliahu Inbal
Lloc i dia:L’Auditori
Venien ganes de tornar a escoltar el concert, i va ser possible a través de la retransmissió en directe de diumenge al matí de Catalunya Música. L’OBC va tenir, sens dubte, amb aquest formidable i veterà director que ratlla els vuitanta anys, una sessió per recordar amb aquesta versió de la Simfonia núm. 7 de Gustav Mahler. Més que un dia de concert em fa la sensació que ha estat una setmana de feina grata i amb un compromís evident de tots els membres. Perquè, esclar, cal posar-se al seu lloc, que és portar preparades les parts corresponents i treballar durant unes quantes hores d’assaig amb un director. I n’hi ha que tenen molt poc a dir, que feliçment no és aquest el cas. Inbal té una enorme experiència en repertoris mahlerians i evidents ganes de treballar. I l’OBC hi va respondre de gala.
Un començament amb caràcter en els vents, que van tenir una gran actuació; bona feina polifònica de metalls en diàleg amb la melodia a la corda, i amb un fraseig que estimulava la tensió en el discurs, en aquest joc de contraris, de contrastos de tensió i relaxació i de color.
Inbal va impulsar una arquitectura sonora amb plans cuidats (potser amb més temps s’haurien pogut polir els volums), amb clar gest espacial en els vents, molt clar a l’Scherzo ternari. El primer Nocturn (segon moviment) va disposar de gràcia a la corda i una frase gentil que rodava àgil i amb aire..., i en l’aspecte pastorívol, un exercici lluminós de color i de contrapunt.
El segon Nocturn va ser subratllat per intervencions felices de solos de trompa i violí, sensibles i molt en estil, amb un exercici de clara i eficaç articulació a la corda, que, igual com en el segon, va sonar càlida i homogènia. Els temps finals, potser la part menys sensible de l’obra com a construcció, tot i que eficaç en resultant sonor –una mica reiteratiu i ampul·lós–, van tancar amb entusiasme la simfonia. Entre el que quedaria per treballar: potser menys estricte i terrenal algun passatge rítmic de les fustes en solo, tot i que aquesta secció (flautes, clarinets) la va encertar del tot en el color tens i gairebé crispat del joc de contrastos.
En fi, que tenim una molt bona orquestra i és recomanable que els melòmans –que som molts per aquí– mostrem el nostre suport a aquesta feina, que en alguns moments es fa a fons sempre que hi hagi un bon director al podi.
JORGE DE PERSIA
La Vanguardia
