Cerca de crítiques

Enquesta

Stephen Kovacevich. Sonates i Bagatel·les

16/1/2014 |

 

Programa: Stephen Kovacevich

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El Palau va acollir el pianista Stephen Kovacevich per interpretar, ahir al vespre, quatre obres de Beethoven, en el marc del cicle Palau 100. La Sonata per a piano núm. 5, en Do menor, op. 10 núm. 1, la Sonata per a piano núm. 30, en Mi major, op. 109, les Bagatel·les op. 126 i la Sonata per a piano núm. 31, en La bemoll major, op. 110 van ser interpretades notablement pel concertista i director americà perfeccionat a Anglaterra. Les obres escollides són un testimoni prou fidel de la trajectòria de Beethoven, tenint en compte que els instruments de teclat van ser importants en el compositor alemany. La primera sonata és una obra de joventut en què hi trobem referències al món mozartià. La interpretació de l’Adagio fou el més reeixit de la peça, ja que a les parts ràpides es percebé certa imprecisió i superficialitat en l’articulació. A cops, es trobava a faltar la plenitud que desprèn l’obra de Beethoven i que aquesta peça pot oferir. Tal vegada, el problema va raure en el tempo excessivament ràpid en què fou interpretada. La nivell interpretatiu va anar in crescendo. La Sonata op. 109 acostà Kovacevich al lloc en què el situa la crítica internacional, que valora molt positivament els enregistraments de la integral de sonates per a piano de Beethoven per part del solista invitat ahir. En aquest cas, Catalunya Música va enregistrar el concert, que s’emetrà properament. Aquesta sonata és ja una obra de maduresa, com les dues de la segona part, en què el geni de Bonn ret homenatge a Bach, principalment. Es pot percebre aquesta influència pel treball contrapuntístic de les peces, d’una riquesa harmònica i melòdica excepcionals. El canvi qualitatiu es féu més evident a la segona part, amb les quatre bagatel·les. Com un somnieig, el divertimento de Beethoven va ser interpretat molt dignament per Kovacevich en una execució que, del gaudi, passà amb un obrir i tancar d’ulls. Aquestes petites peces volen rememorar el segle XVIII, característica de l’època de la Restauració, que anhela l’Europe pre-revolucionària. La darrera obra, que també fa referències a Händel, situava Kovacevich com un gran intèrpret. Segons Luca Chiantore, “igual que en l’arquitectura neogòtica, les formes del passat inspiren a Beethoven creacions que, malgrat les similituds amb els models originals, parlen llargament de la cultura del temps en què van ser construïdes”. En aquest homenatge al barroc, la Sonata op. 110 requereix potència, cos, profunditat sonora, i Kovacevich va saber donar a la peça allò que demanava. Fou, sens dubte, el moment més remarcable del concert, de més netedat executiva i també el que transmeté més emocions a la sala.
Núvol
Aina Vega Rofes