CRÍTICA

Intèrprets: Deborah Myers, Louisa Lydell, Ian Virgo, John Addison, Adrian der Gregorian, solistes; Robert Purvis, director Lloc i data: L’Auditori (11-12/I/2014)

Segurament ha sorprès molts abonats de l’OBC i melòmans aquesta incursió de l’orquestra en territoris poc habituals. La seva estada de vacances va estar marcada per un molt bon concert de Berlioz, sensible, i a la tornada, per aquesta aposta Broadway. Arriscada, però benvinguda per molts més. I és que, en aquest petit món de la clàssica, els compartiments són estrets. Ens han ensenyat una història de la música que no és la real, sinó la imposada per academicismes i prejudicis. El que distingeix el segle XX és aquesta capacitat d’obrir camins més democràtics, i inesperats de vegades, per a l’expressió musical. Vivim d’esquemes imposats pel consum i pels interessos de sectors petits. Entre l’artista que assumeix que el públic ja el comprendrà (tret de superioritat), i el que amb art també dialoga de tu a tu. I aquest tu a tu arriba per aquí almenys –en visió historicista– fins a Mahler, o Xostakóvitx. I l’òpera, que intenta buscar nous camins que no són fàcils de trobar, i anomena opereta o sarsuela o comèdia musical gèneres en els quals hi ha obres mestres. La música es manifesta en moltes formes i no hi ha dubte que són la sensibilitat i el públic els que donen carta d’identitat. Públics grans o petits, depèn, però les coses al seu lloc i gran música per a diferents interessos i conceptes creatius.