Cerca de crítiques

Enquesta

Tres bravos

19/12/2013 |

 

Programa: Taller d’Orquestra Clàssica de l’Esmuc

Lloc i dia:Sala Tete Montoliu de L’Auditori de Barcelona

Concert del Taller d’Orquestra Clàssica de l’Esmuc, dijous 12 de desembre, a les set del vespre, a la Sala Tete Montoliu de L’Auditori de Barcelona. Tres bravos: pel programa, per la lliçó magistral de Lorenzo Coppola i per una interpretació fidedigna, emotiva i esperançadora.

 

El Taller de l'Orquestra Clàssica de l'ESMUC després d'interpretar la Simfonia concertant per a violí i viola de Mozart

 

1. Bravo pel programa

El sextet núm. 13 de l’òpera Così fan tutte, de Mozart («Alla bella Despinetta»), la simfonia concertant per a violí i viola en mi bemoll major, també de Mozart, i la simfonia núm. 89 en fa major, de Haydn, tenen unes quantes coses en comú. Potser no és estrany, perquè són peces molt pròximes en el temps (compostes entre 1779 i 1790) i són de dos compositors molt afins, que pertanyien a generacions diferents però eren amics i bons col·legues i compartien una mateixa concepció de la música. Aquesta semblança de concepció es manifesta en totes tres obres, a desgrat que la diferència de gèneres fa que l’orquestra participi en cadascuna d’elles d’una manera diferent: al sextet sobretot subratlla les intervencions (per separat i conjuntes) dels sis cantants, a la simfonia concertant acompanya els dos instruments solistes (viola i violí) i a estones hi dialoga en peu d’igualtat, i a la simfonia és l’única protagonista.

A banda de la qualitat de les obres (alta en el cas de la simfonia de Haydn, insuperable en el sextet i en la simfonia concertant de Mozart), és la semblança de concepció el que explica que anessin plegades al programa del concert. Perquè aquesta semblança apunta a un aspecte particularment rellevant per a tota la música clàssica en sentit estricte —és a dir, per entendre’ns, per a la música de la segona meitat del segle XVIII. Per dir-ho curt, aquest aspecte consisteix en el fet que, per a la gent d’aquell temps (per als compositors i també per al públic), el terme principal de referència de qualsevol composició instrumental era l’òpera. Això, que s’explica bé per raons històriques (l’orquestra clàssica neix poc abans de mitjan XVIII de l’orquestra que havia anat creixent en els teatres d’òpera des de les primeries del XVII), té molta més transcendència que la purament històrica. És un qüestió fonamental d’estructura imaginativa.

Una òpera desplega sempre una narració: és una obra de teatre amb música. Com que el gènere va néixer, a la Itàlia postrenaixentista de primers del XVII, com un intent d’actualització de la tragèdia grega, no és estrany que les històries desplegades en la majoria d’òperes fossin, d’entrada, relatives al món de la mitologia clàssica. Més endavant, a partir dels intermezzi còmics que de vegades s’intercalaven entre els actes d’una òpera sèria, amb situacions i personatges característics de la commedia dell’arte, va aparèixer l’opera buffa. Totes dues tradicions, la de l’òpera sèria i la de l’òpera còmica, estaven plenament consolidades en el moment en què, amb el classicisme, la música orquestral pren carta de naturalesa als concerts. Que les dues tradicions operístiques estiguessin plenament consolidades vol dir que tant els compositors com el públic s’havien avesat a un complex molt elaborat de codis escènics, pels quals determinades situacions arquetípiques (des del plany o la rialla fins a la seducció o la separació no volguda, passant per la irrupció sobtada d’un nou personatge en escena i mil més) estaven associades a certes formes melòdiques, harmòniques i rítmiques. Aquests codis, operants però no escrits, van continuar sent actius en la música orquestral, deslligada de cantants i de llibret, de manera que el públic que escoltava un concert o una simfonia no podia deixar de veure-hi, convenientment administrats pel compositor, els indicis d’un drama. La música orquestral del classicisme és, per aquest cantó, essencialment dramàtica: el seu «contingut» no és ben bé el desplegament narratiu d’una història, com ho és en l’òpera, però sí que desplega en cada moviment un diguem-ne conflicte emocional; i les emocions, en aquesta música, es manifesten a través de codis escènics. Sense tenir en compte aquesta peculiaritat, sense reconèixer els codis escènics d’origen dramàtic, la música clàssica es pot disfrutar tant com es vulgui però no es pot entendre a fons.

El programa del concert de dijous estava concebut amb la intenció manifesta de posar de relleu aquest fenomen. Ho va aconseguir, i ho va aconseguir, a més, amb una claredat palmària. Per fer-ho encara més manifest, les tres obres escollides compartien encara un altre lligam explícit. En totes tres hi té un paper molt rellevant l’element exòtic per excel·lència en l’imaginari cultural europeu del XVII i del XVIII: la turqueria. En el terreny musical, ja des del segle XVII, l’òpera va generalitzar les al·lusions als ritmes, les harmonies i els jocs tímbrics i dinàmics característics de la banda militar dels geníssers (la guàrdia del sultà otomà); tots recordem, per exemple, la cèlebre entrada dels turcs a Le bourgeois gentilhomme de Lully. En la música instrumental del XVIII, els passatges alla turca evoquen no tan sols aquell ambient exòtic, sinó molt sovint també el tarannà dels personatges que l’òpera hi havia associat: antagonistes autoritaris, de vegades amb un punt de ridícul marcial, però amb tirada a decantar-se finalment cap a la benignitat.

 2. Bravo per Lorenzo Coppola

Lorenzo Coppola, reputadíssim com a intèrpret de clarinet històric, professor de l’Esmuc des de fa una colla d’anys, és molt més que un músic esplèndid. Veient-lo fer de mestre de cerimònies en els concerts del Teatre Instrumental (una orquestra de música antiga creada al si de l’Esmuc), o veient-lo presentar dijous passat l’actuació del Taller d’Orquestra Clàssica, és impossible no adonar-se que, a les virtuts que té com a intèrpret, hi afegeix uns dots didàctics, comunicatius i fins i tot actorals molt més que infreqüents: uns dots excepcionals. A banda del mèrit que li correspon com a impulsor i responsable del projecte que agermana el Departament de Música Clàssica i Contemporània i el Departament de Música Antiga de l’Esmuc, té el mèrit enorme de saber estendre al públic del concert la funció didàctica que el Taller fa sens dubte amb els músics que hi participen. Coppola presenta les obres i la manera d’interpretar-les, n’exemplifica alguns dels codis escènics, els representa com un actor de commedia dell’arte mentre els músics anticipen fragments significatius de l’obra abans d’interpretar-la. I tot això amb l´únic propòsit d’acostar més i millor la música al públic, de donar a l’audiència les pautes mínimes d’escolta que li permetran entrar a fons en l’emoció profunda de les obres i disfrutar-les molt més. Tant de bo l’exemple de Coppola s’estengués a altres músics, ni que tinguin menys talent comunicatiu. Amb una mica d’explicació clara i didàctica no hi guanya sols el concert: hi guanya el públic i, sobretot, hi guanya la música.

 3. Bravo pel Taller d’Orquestra Clàssica

Trenta-quatre cordes (violins, violes, violoncels i contrabaixos), dotze vents (flauta, oboès, clarinets, fagots, trompes i trompetes) i unes timbales fan una orquestra numèricament considerable. Que aquesta orquestra, formada per estudiants de dos departaments l’Esmuc, toqui no solament bé, sinó amb fidelitat a l’estil de les obres que interpreta, és un motiu doble de celebració. En primer lloc, pels que vam ser-hi, perquè va ser un concert rodó: afrontat amb la seriositat que les obres mereixen i resolt més que satisfactòriament. En segon lloc, perquè constitueix tot un auguri: si un projecte com aquest Taller d’Orquestra Clàssica perdura en el temps, tenim dret a esperar-ne molt bones coses. Perquè hi haurà cada vegada més músics capaços, no ja d’executar amb rigor la part que els correspon, sinó de contribuir a fer reviure des de dins l’emoció de què cada obra ha nascut i a fer que el públic, al seu torn, s’hi emocioni.

Tocar en una orquestra d’acord amb els criteris de la segona meitat del XVIII (que vol dir, entre altres coses, sense la presència d’un director a l’escenari, i fins i tot —com en la simfonia de Haydn— renunciant a l’hàbit modern de tocar asseguts), per a molts dels músics devia ser una novetat. Benvinguda sigui.

Aconseguir que l’orquestra es fongui tan netament com ho va fer amb les intervencions dels cantants en el sextet del Così fan tutte (Reina Navarro, Marina Castillo, Maria Pujades, Martí Doñate, Albert Cabero i Néstor Pindado) no té pas poc mèrit. Que una peça que expressa tanta complexitat dramàtica amb tanta qualitat musical se’ns doni amb la franquesa entusiasta amb què se’ns va donar dijous mereix una altra benvinguda.

 

El sextet de Così fan tutte de Mozart, interpretat per alumnes de l'ESMUC, a l'Auditori

 

I encara una altra, per acabar. El paper més lluït de la nit va correspondre a Eura Fortuny (viola) i Bernat Prat (violí), en la seva conversa ells amb ells i amb diversos instruments i amb el conjunt de l’orquestra. Peces carregades de tanta bellesa i d’emocions tan extremes com la simfonia concertant en mi bemoll major —miraculosament majestuosa al primer moviment, adolorida al segon i lleugera i sorprenent al tercer—, n’hi ha poquíssimes. Donar-ne una versió tan carregada de sentit devia ser un plaer immens per als intèrprets. No costa gens d’endevinar, perquè ho va ser sense reserves per als que hi érem a escruixir-nos-hi.

Jordi Cornudella
Núvol