CRÍTICA

El vertigen de la descoberta contra la seguretat del reconeixement; el risc de l'aventura versus el confort de la familiaritat. Sent equànimes, són opcions interpretatives vàlides sempre que s'ofereixin amb el màxim rigor. Pocs cops a Barcelona s'haurà donat una contraposició tan il·lustrativa dels dos extrems com la representada pel Mozart de René Jacobs i la santíssima trinitat vienesa (el salzburguès més Haydn i Beethoven) defensada per Adam Fischer.

Dir que l'estil de l'excel·lent músic hongarès és tradicional seria, tanmateix, massa reduccionista. Cert, la sonoritat és àmplia i pastosa, amb una Simfònica de Viena més concentrada que en visites anteriors. Però les versions de Fischer eviten qualsevol temptació de preciosisme rococó, sempre miren endavant, amb un impuls rítmic i una indissimulada joie de vivre que van fer oblidar a l'espectador més pendent del mòbil que el director és ben generós amb les repeticions. Batuta i orquestra van ser fidels a la bonhomia de la Simfonia núm. 101 de Haydn i a la monumentalitat gens encarcarada de la Simfonia núm. 41 de Mozart, mentre que Beethoven va tenir unes dosis més altes, gens inapropiades, de brusquedat.

El protagonisme en el Concert per a piano núm. 2 el va tenir l'artista més fidel a Ibercàmera, una Maria João Pires que destil·lava poesia per tots els porus sense oblidar el vigor que Beethoven sempre demana. El bis, el segon dels Impromptus D935 de Schubert, va ser un oasi extasiant, mentre que l'orquestra va regalar l'obertura de Le nozze di Figaro i la Pizzicato-Polka dels germans Strauss. Tot va quedar a Viena.