Cerca de crítiques

Enquesta

Martha Argerich, Gidon Kremer i el miracle

30/11/2013 |

 

Programa: Martha Argerich i Gidon Kremer

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Palau de la Música Catalana, Barcelona, dijous 28 de novembre del 2013. Temporada Palau 100. Dues sonates per a violí i piano de Beethoven, i dues de Mieczyslaw Weinberg (una d’elles per a violí sol). Martha Argerich i Gidon Kremer refan un cop més el camí del miracle. Si no m’erro, Martha Argerich té setanta-dos anys i Gidon Kremer en té seixanta-sis. Ella és argentina de naixement i ell és letó. Tots dos van despuntar en el món de la música quan encara eren criatures: dos prodigis infantils. Fa tants anys que toquen cadascun per la seva banda (ella, el piano; ell, el violí), i tants també que solen tocar junts, que no cal entretenir-se gaire a parlar-ne. Tots dos són virtuosos consumats: la tècnica d’ella, d’una perfecció inversemblant, està sempre al servei d’una imaginació sonora frondosíssima; la d’ell es distingeix, sobretot, per una mà esquerra sense rival, capaç de fer el més difícil amb una precisió prodigiosa i alhora amb la màxima naturalitat. Però tots dos són molt més que instrumentistes fora de sèrie: són músics integrals, dels que viuen i ens fan viure la música que interpreten tant o més que la interpretació que en fan. Van per dins. Una de les gràcies que tenen aquesta mena de fenòmens, quan es produeixen en presència nostra en una sala de concerts, és que en certa manera anul·len la discrepància. ¿Preferiríem una altra mena d’aproximació a les obres de fa dos-cents anys? ¿Una altra concepció cambrística del duo, més feta d’unanimitat i menys de singularitats tan acusades? ¿Un punt més de compensació? Potser sí, a priori. Però llavors ve el miracle de la música fent-se davant nostre i fent-nos seus del tot, i ens donem plenament al seu imperi emotiu perquè no podem sinó rendir-nos-hi i agrair als demiürgs que ens hagin fet partícips del prodigi. Això va passar ahir. Un dels atractius del programa era l’ingredient de la sorpresa. D’una banda, dues sonates de Beethoven per a violí i piano: res de més consabut. D’altra banda, dues obres de Mieczyslaw Weinberg, de qui molts ni tan sols havíem sentit a parlar mai: un compositor soviètic (1919-1996), jueu d’origen polonès i ànima bessona de Xostakòvitx. El concert va començar amb la sonata núm. 5 per a violí i piano, op. 53, de Weinberg. La peça, del 1953, ens va posar en el rastre d’un aspecte que deu ser central en l’obra d’aquest compositor: la represa d’elements melòdics i rítmics característics de la música popular. D’ençà de Bartok, que a les primeries del vint ja va fer notar que l’apropiació del folklore per part de la música culta no era cap novetat, perquè al capdavall és el mateix que feia Bach amb els corals luterans, aquest procediment diguem-ne neobarroc és una de les fibres que dóna cos al panorama musical dels últims cent anys. La primera part es va tancar amb l’op. 96, en sol major, de Beethoven: l’última de les deu sonates per a violí i piano que va compondre (la partitura és del 1812, revisada el 1815). El primer moviment comença amb un trino, que canta el violí i repeteix de seguida el piano: tot i que la interpretació no va ser majúscula —per mi, en part, perquè el violí no contrarestava prou la força del piano—, des d’aquell trino inicial ja estàvem establerts en l’esgarrifança. I el millor encara havia de venir. És molt difícil, en una primera audició, fer-se càrrec de la grandesa d’una obra, però de vegades podem endevinar-ne la fondària dels secrets. A jutjar per la interpretació que va donar-ne Gidon Kremer per obrir la segona part del concert, la sonata per a violí sol núm. 3, op. 126, de Weinberg, composta el 1979, és una peça realment rellevant. Imponent. Les etapes d’un viatge ple de moments escruixidors s’hi dibuixen amb nitidesa i amb una potència commovedora. El so del violí de Kremer, sempre bellíssim però més aviat prim, va ser com si s’hagués engruixit tot d’una, per no afluixar la tensió ni un segon en els prop de vint-i-cinc minuts que dura la peça. Molt més enllà de les evidents dificultats tècniques que la partitura planteja, vençudes per Kremer amb una destresa fastuosa, la intimitat entre l’intèrpret i l’obra es va fer palpable fins al mossec. No es podia oferir amb més franquesa a la nostra complicitat atenta, convindant-nos a compartir-la. Un regal impagable. Després, un Beethoven del 1802: la sonata per a violí i piano en sol major, op. 30 núm. 3, que no és de les més habituals en el repertori però mereix honors en el vessant més clàssic de l’obra del compositor de Bonn. La temperatura dels dos intèrprets havia arribat al punt just en què la música entra en ebullició i el públic se n’encomana i el triomf és col·lectiu. Però l’apoteosi va arribar amb el primer bis. L’acord de la major amb què el piano enceta el tercer moviment de la novena sonata per a violí i piano de Beethoven (la cèlebre Kreutzer, op. 47) va ser només el primer sobresalt: des d’aquell acord fins al final del rondó, la cavalcada a ritme de tarantella va ser trepidant, tan majestuosa en la riquesa dels plans sonors com infal·lible en la precisió. Sort que després ens van ablanir amb un tango de comiat, perquè si no uns quants encara hi seríem, agraint el regal del senyor Kremer i rendits als peus de la senyora Argerich.
Jordi Cornudella
Núvol