Cerca de crítiques

Enquesta

Casra Diva al Foyer del Liceu

Despullar l'ànima

25/4/2004 |

 

'Castra Diva'. Flavio Oliver, contratenor. Francisco José Segovia, piano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Laia Oms. Direcció d'escena: Joan Anton Rcehi. Barcelona, Foyer del Gran Teatre del Liceu, 23 d'abril.

Un home entra en escena, impecablement vestit, segur d'ell mateix, mirant-se ufanós als miralls que centren l'escenografia de la nova proposta golfa del Foyer del Liceu. Quan acabi l'espectacle, abillat amb un vistós vestit setcentista, perruca inclosa, la seguretat haurà deixat pas al dubte, al desencís. Entremig, un procés de despullament més anímic que físic (que també hi va ser) durant el qual un ampli ventall d'emocions van sent desgranades al ritme d'una tria de peces musicals hàbilment ubicades. Dins de l'àmplia categoria del recital teatralitzat, Joan Anton Rechi ha creat amb Castra diva una criatura ben atraient a la que se li pot retreure, com a El senyor dels anells. El retorn del rei, una sobredosi de finals (el més convincent, el que arrodoniria del tot l'espectacle, el protagonista cremant una carta mentre entona el Cantar del alma de Mompou).

L'evocació del món dels castrats -només evident en el vestuari i part del repertori- sembla més aviat una excusa, o més ben dit, un trampolí per arribar al moll de l'os del que Rechi vol exposar: la solitud d'un artista tancat en la presó del seu propi ésser, una presó amb murs en forma de miralls que tornen, despietadament, el reflex de les seves grandeses i les seves misèries.

La proposta només és possible amb l'entrega incondicional d'un Flavio Oliver amb una presència escènica impactant. La seva veu ben timbrada, el seu legato impecable, la seva tècnica segura van estar al servei tant de les àries de Gluck i Händel de rigor (de gran tersura el seu Aure, deh, per pietà) com de peces en principi no associades a un contratenor. La Canción de cuna para dormir un negrito va tenir un punt de perversa lascívia tan sorprenent com efectiva, i si als dos exemples del Combat del somni de Mompou se'ls pot discutir la pronunciació, no se'ls podrà negar la noblesa del fraseig. Sobretot, en un espectacle que li exigeix un desgast físic molt superior al d'un recital convencional, Oliver va mostrar una energia inesgotable que li permetia fer tombarelles mentre recollia els aplaudiments de la sala.
Xavier Cester
Avui