Cerca de crítiques

Enquesta

Martha Argerich i Gidon Kremer, la complicitat de dos colossos

30/11/2013 |

 

Programa: Martha Argerich i Gidon Kremer

Un dels somnis de tot melòman amb una mica de seny és contemplar dos colossos de la música, dos talents fora mida, dialogant de tu a tu, sense reserves, amb la complicitat que dóna vibrar en la mateixa longitud d'ona. Aquest somni es va fer realitat amb l'esperada actuació de Martha Argerich i Gidon Kremer a Palau 100. Sobre el paper, el so tendent a agre del violinista letó no sembla el company ideal dels fulgors de la pianista argentina, però l'energia tel·lúrica que desprenen supera amb escreix tota reticència. És aquesta energia irresistible la que va conferir una fisicitat exaltant al seu Beethoven, com si la música trenqués totes les encluses per arribar, pura i sense filtres, a l'aclaparat espectador. Així, els moviments extrems de la Sonata op. 30 núm. 3 van ser llampegants, amb una pròrroga no menys al·lucinògena en el final de la Kreutzer ofert com a primera propina. No es tracta, tanmateix, d'un ímpetu sense direcció; Argerich i Kremer saben oferir un gran ventall d'irisacions en el fraseig i un lirisme sense afectacions que va lluir amb força en el temps lent de la Sonata op. 96 . Alguns compositors maltractats per la història necessiten l'advocacia d'intèrprets de primera línia per sortir de l'ostracisme. És el cas de Mieczyslaw Weinberg, un jueu polonès que va fugir de l'horror nazi per anar a parar a una Unió Soviètica que el va arraconar. Kremer i Argerich van presentar la Sonata op. 53 , de clara filiació xostakovitxiana. Més impactant va ser el veritable tour de force de la Sonata op. 126 per a violí sol, una música aspra i adolorida que Kremer va traduir amb la màxima concentració. Li vam perdonar que per una estona Argerich es quedés al camerino.
XAVIER CESTER
Ara