CRÍTICA

D’ençà del debut d’Edita Gruberová al Liceu (1978), la soprano eslovaca ha regnat al teatre de la Rambla durant inoblidables vetllades amb algunes de les obres més rellevants del belcanto romàntic. El cant d’aquesta esplèndida intèrpret, no sempre ortodox, s’ha criticat sovint per alguns recursos que són marca de la casa però que disten d’allò que es demana per abordar segons quin repertori. Amb tot, el carisma i l’encant de Gruberová sempre ha vençut i ha fet caure rendits acòlits a la seva causa i també –i això és molt meritori– els més escèptics.

Part d’això és el que va passar en el seu recital de diumenge a la tarda. Després d’una primera part tramposa i salvada tan sols per un Nacht und Träume d’immarcescibles esfumatures, un es preguntava per què els lieder de Schubert havien d’estar servits per la Gruberová com si es tractés de partitures de Bellini: el

lied, que és un gènere despullat, no demana artifici sinó contenció i serenitat. A banda que la soprano, amb gairebé 67 anys, ha perdut en precisió pel que fa a l’afinació.