CRÍTICA

Per fi, després de les pastilles Verdi, han començat les representacions operístiques al Liceu,i també per fi, passats més de 300 anys d'ençà la seva estrena a Venècia, hi ha arribat Agrippina, una mena de comèdia punyent sobre l'ambició de poder composta per Händel als 24 anys amb un llibret afilat i ben construït escrit pel cardenal (i empresari teatral) Vincenzo Grimani. Diuen que, en abordar les lluites pel poder a la Roma de l'època de Claudi i Neró –però també d'Agrippina i Poppea, que, de fet, són les reines de la funció esmolant les seves armes sexuals–, Grimani pensava en les intrigues de la cort pontifícia, tot i que aquest no era precisament un univers femení. També pot considerar-se que David McVicar ha pensat en la manca d'escrúpols dels poderosos actuals –així, doncs, sobretot en els grans financers– per posar en escena Agrippina. Ara bé, contradient de passada la propaganda del Liceu que estableix paral·lelismes entre aquesta òpera i aquelles sèries dels vuitanta (Dallas, Dinastia, etc.) sobre la cobejança i les lluites intestines de famílies poderoses, el director escocès ha afirmat que el seu muntatge no és una actualització literal de l'obra, sinó una hipòtesi –que convida a la imaginació de l'espectador per completar-la– sobre com seria el món si l'imperi Romà no hagués desaparegut.

Tanmateix, si el paral·lelisme forçat amb tals sèries fins i tot és demodé, no sé per què cal imaginar com seria el món encara sota l'imperi Romà. De fet, el que fa present el muntatge de McVicar és que, desaparegut aquell imperi, la mateixa ambició de poder ha anat renovant les seves intrigues en totes les èpoques i sota diversos imperis. Des d'aquest punt de vista, la proposta val per a tota època, incloent-hi l'actual. D'aquí, el sentit que, abans de retornar a les seves tombes al final del muntatge, els personatges es reencarnin en un món semblant al nostre.

El cas és que la proposta de McVicar –que abans va dur al Liceu dos excel·lents muntatges relatius a Manon, de Massenet, i Adriana Lecouvreur, de Cilea– funciona pel que fa al concepte i també s'ha de reconèixer que la transposició d'algunes escenes té uns efectes brillants. Però hi ha una materialització del concepte –o posem-hi que són detalls– que planteja alguns dubtes: s'entén que una gran escala simbolitzi l'ascens al poder, però es crea una decoració pesant i fins lletja; també s'entén que el sexe sigui un instrument per arribar al poder, però no sé si cal que es remarqui amb una gestualitat grollera i reiterativa, i s'ha de celebrar que vulgui fer-se present que Händel (i bona part del vibrant barroc) és ballable, però, mudant el jardí de Poppea en un bar de copes, la coreografia que ho pretén il·lustrar és força penosa.

En tot cas, sota la direcció musical d'Harry Bickett, l'obra de Händel va estar ben servida per la reduïda formació barroca de l'Orquestra del Liceu. I, de totes totes, sobretot cal remarcar el duel interpretatiu d'harpies entre la tremenda Agrippina, que va parir i protegir Neró –la mezzosoprano Sarah Connolly, una veu esplèndida i una forta presència escènica que fa pensar en l'efecte que crea Anjelica Huston en pantalla–, i la trepa Poppea, que assumeix meravellosament la soprano Danielle de Niese en el seu gran debut al Liceu.