CRÍTICA

El Quartet Casals, al final de l’actuació. © Igor Cortadellas

Aforament complet per sentir a L’Auditori la tercera entrega de la integral que el Quartet Casals dedica a Franz Schubert. Poques són les ocasions, en aquesta ciutat, en què a les portes de la sala es troba algú demanant quasi caritativament la venda d’una entrada. Va succeir. I també va succeir que algú altre l’hi va regalar, a la dona en qüestió, sense demanar res a canvi. Petits miracles sense importància, que no obstant això donen a entendre que la música és molt més que un negoci o una mera distracció. S’ha repetit mil vegades i sembla que per això mateix –paradoxalment– sigui menys veritat, allò del llenguatge universal. La música transmet o almenys desperta emocions personalíssimes, difícils de contrastar i/o compartir, però ningú, com succeeix amb la qüestió de la mateixa condició humana, pot ser-ne completament aliè. Per molt que ho intenti. Al final sempre hi ha un final, un límit que ens concerneix a tots i que convida a viure plenament, i a pensar.

Ahir a la Universitat Pompeu Fabra es retia homenatge a Eugenio Trías, gran amant de la música i reivindicador d’aquest art des de les idees, pensador de referència que ens va deixar el febrer d’aquest any. Feia un temps que l’Eugenio no es deixava veure per les sales de concerts, però de ben segur que hauria gaudit d’un concert com l’ofert pel Quartet Casals. Una vertadera ofrena, un regal de primer ordre, la interpretació d’aquest conjunt de cambra.

A la primera part ja va donar senyals del seu lliurament amb una versió precisa i vehement del Quartet núm. 7 en Re major, D. 94 compost en dates primerenques, el 1814. Pot no ser una obra tan expressiva i punyent com els darrers quartets, però la intel·ligència és evident en la polifonia inspirada de molts passatges. També inspirat va sonar aquell “Allegro maestoso” de l’inacabat Quartet núm. 5 en Si bemoll major, D. 68. Una pàgina poc coneguda, però plena d’intuïcions poderoses. El plat fort, evidentment, s’esperava a la segona part. I no va defraudar. El quartet per a cordes conegut segons el títol del lied del mateix Schubert, La mort i la donzella (el tema de la cançó és present en el segon moviment, amb variacions de gran emotivitat), és un dels quartets més populars del repertori cambrístic, i no precisament per la seva facilitat. És cert que les melodies emanen lirisme, però al mateix temps requereixen de l’intèrpret i –per què no– també de l’oient un compromís total. El Quartet Casals no va sentir-se gaire intimidat per les càmeres que a tort i a dret enregistraven el concert, i va optar per potenciar la vessant més complexa i apassionada de la partitura, tot assumint riscos. Una distinció reservada als grans intèrprets que bona part del públic agraeix. És arriscada i vital, és viva, l’obra del malaurat geni de Schubert, que pensà que després de la mort de Beethoven finalment era el seu torn per brillar. Només li va sobreviure un any. L’ombra de les simfonies i dels darrers quartets de l’alemany van pesar com una llosa sobre molts creadors, incloent-hi Schubert. Composicions com la interpretada a la segona part el situen, però, del costat dels immortals: aquells privilegiats que, tot deixant-nos, sempre hi són. Generosament ens fan partícips del seu privilegi.

PS. De tornada de l’homenatge a Eugenio Trías, puc compartir una coincidència feliç, o segons com trista –en qualsevol cas completament inadvertida en començar aquest text. Una coincidència que a posteriori sembla perfectament previsible: junt amb la interpretació d’un allegro d’un quartet del seu estimat Haydn, per part del jove Quartet Quixote, els qui érem aplegats a la celebració pòstuma vam poder gaudir, i plorar, escoltant el moviment lent de La mort i la donzella.