La peça musical navega des de l'electrònica (que no es fa gens pesada) al quartet que cus dues veus i els dos instruments. Tot i la limitació del moviment, les dues intèrprets aconsegueixen presentar uns personatges entre feliços i torturats (depèn de cada escena) sense excessiva gesticulació, una subtilitat coherent amb el traç prim de la proposta escènica que s'agraeix. El director escènic Jordi Pérez Solé aconsegueix un cop d'efecte amb els ciris, les màscares i el cor en formol que no és sinó el desig de la mateixa Dido, que decidirà sacrificar. La referència a l'Europa que voldria estimar però que es veu obligada a respondre a les ordres del capitalisme queda, certament, desapareguda. Potser millor perquè, tot i ser un bon motor per arrencar la dramatúrgia, massa evidències l'haurien embrutat innecessàriament.
Dimecres al vespre, una cua immensa esperava pacientment trobar un lloc a les banquetes de l'antic amfiteatre anatòmic de Barcelona, veí de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya. Va ser el recordat Pepe Otal el que va obrir, anys enrere, aquell espai per al culte de l'òpera amb una funció entre còmica i tràgica de Don Giovanni (2004). Cal girar el panorama i treure l'òpera contemporània de les catacumbes. El públic de dimecres seria fidel còmplice amb propostes com la de Dido & Aeneas reloaded.