CRÍTICA

Melodies captivadores, ritmes vigorosos, cors enaltidors: la producció operística de Verdi permet dissenyar un aparador a partir d'aquests paràmetres. Ara bé, si considerem l'italià, com és de justa llei, un dels grans compositors dramàtics de la història, una selecció de fragments, per àmplia i variada que sigui, només dóna una visió esbiaixada del seu geni. Sobretot si els fragments apareixen descontextualitzats, desendreçats o amb dos cantants per a un sol personatge.

Un dels casos més flagrants en la segona sessió del Bicentenari Verdi al Liceu va ser Stiffelio , un títol fascinant per la trama d'un pastor protestant perdonant la seva esposa adúltera: presentat a pèl, el seu final no emociona gens ni mica. Aquesta reflexió no afecta, en absolut, la tasca de Jaume Tribó com a eminència gris d'uns concerts que li permeten anar molt més enllà del que es va fer en la marató de l'anterior Any Verdi, l'any 2001, al mai prou enyorat Foyer. Agraïm al savi apuntador del teatre perles com el final de la versió francesa d'Il trovatore , una curiositat que va permetre per una estona que Josep Bros encarnés un rol en principi desaconsellable com el de Manrico. Les tensions del primer dia van ser menys evidents, i a Les vêpres siciliennes , I masnadieri i Un ballo in maschera l'elegant línia de cant del tenor català va ser un dels atots de la vetllada.

L'únic canvi en l'equip artístic no va impedir que, un cop més, fos la corda baritonal, tan ben tractada per Verdi, la que donés les alegries més grans. El jove Nicola Alaimo va sorprendre ben gratament pel seu fraseig de gran classe: amb un domini exemplar de les regulacions dinàmiques, un legato primmirat, una enunciació nítida del text sense necessitat d'afegitons histriònics, Alaimo va compensar amb escreix un timbre que potser no té encara la densitat òptima amb un refinament vocal balsàmic. Si resisteix la temptació d'abordar rols massa feixucs massa aviat, tenim un nom a seguir amb molt d'interès.

Desirée Rancatore, com a Elena (per a ella va ser I vespri siciliani ) i Violetta, va desplegar les virtuts d'una soprano lírico-lleugera de manual: sobreaguts brillants i agilitats segures. Elena Mosuc ha fet un pas més enllà d'aquesta categoria, però tot i un cant ben controlat, amb delicadíssims sons flotats, Leonora no sembla ser un paper ideal; va estar molt millor a Giovanna d'Arco i en el duo de La Traviata amb Alaimo. John Relyea va tornar a palesar la rotunditat de la seva veu, i Lola Casariego, les asprors de la seva, mentre que Antonino Siragusa repartia pinyols a plaer. Amb el seu gest estètic, David Giménez va estar més atent als cantants que a aconseguir un so net de l'orquestra. El cor va intervenir tan poc que sorprèn que necessités reforços.