CRÍTICA

Què pot ser millor que un concert de Matthias Goerne? Dos concerts. La parella de recitals del baríton a Vilabertran van evidenciar, d'una banda, un moment esplendorós de veu -els greus han guanyat una rotunditat que no ha malmès la capacitat de deixar flotar uns aguts delicadíssims- i, de l'altra, l'evolució constant d'un dels intèrprets de referència en el lied . Goerne se'ns va mostrar menys alambinat, més directe, buscant acusats contrastos dinàmics perfectament integrats en un discurs sempre ben matisat, i, alhora, amb aquesta capacitat única de capbussar-se en les profunditats de text i música i fer-ne partícips uns espectadors que acaben, en el millor sentit, aclaparats per tanta commoció estètica.

La primera cita tenia la curiositat d'oferir un monogràfic Schubert acompanyat d'arpa. Continuadora d'una il·lustre nissaga musical (el seu pare va ser viola solista de la Filharmònica de Berlín), Sarah Christ va establir un perfecte diàleg amb Goerne, tot i que, malgrat les seves qualitats, era inevitable enyorar el so d'un piano. Això no va impedir que el baríton oferís durant hora i mitja un florilegi de lieder d'atmosferes ben variades que va culminar en un extàtic Wandrers Nachtlied .

En el segon concert, l'aparellament de Liszt i Wolf va ser tot un encert, perquè els cromatismes del primer, amb una exigència pianística superior que no va suposar cap problema a l'excel·lent Andreas Haefliger, anticipaven les harmonies més inestables del segon. Tant era que, en ocasions, Goerne estigués enganxat al paper amb la lletra (¿un work in progress ?), ja que ens va arrossegar a un paisatge emocional més dens i turmentat, resolt per l'escalf reparador de Morgenstimmung . L'any vinent, encara millor: tres concerts de Goerne amb els cicles schubertians. Ja estem impacients.