Montserrat Torrent ocupa un lloc destacat en el reconeixement internacional. Hi havia un fons d’emoció en un acte gairebé sense paraules, en el qual va regnar la música i la transcendència que li confereix aquell lloc presidit per la Moreneta. L’organista és un músic singular; necessita una tècnica corporal, mans i peus, del diàleg i acord amb l’orguener que dóna el perfil als instruments, i ha d’agafar recursos com el bon ús del rubato, del fraseig, de l’articulació. I en aquest sentit va ser magistral la interpretació –romàntica, sens dubte– que la sra. Torrent va fer de dos Preludis i Fugues (BWV 535 i 551) de Bach, magnes, i de l’eloqüència polifònica de tres corals, tot en un orgue que si bé alguns consideren que no s’adiu físicament amb la nau basilical, sí que destaca per la seva qualitat de so i les múltiples possibilitats que té, fins i tot el joc de trompeteria barroca que caracteritza l’orgue hispà. El color va sorgir a la Sonata núm. 2 de Mendelssohn, potent, i les sonoritats íntimes, espacials, a Mariam Matrem, de Josep Soler, preciosa obra del seu catàleg, i a l’homenatge de Maurice Duruflé ( Prélude et fugue sur le nom d’Alain) al seu col·lega, l’organista Jean Alain, germà de la famosa Marie Claire Alain, mort amb glòria en combat singular contra l’ocupant nazi el 1940. Si l’obra de Soler és íntima, i al·ludeix al Llibre Vermell, la de Duruflé treballa amb espais, amb arquitectura sonora i diàlegs també molt sensibles i eloqüents.