A l’antiga Grècia, el so de la flauta s’associava a Dionís i se li atribuïa la capacitat d’alterar l’ànim, mentre que la lira, lligada a Orfeu, ajudava a la tranquil·litat física i espiritual. L’arpa, que deriva de l’instrument òrfic, manté en certa manera aquesta potencial crida a la pau, sempre tan necessària. També ho són els lieder de Schubert que, a Vilabertran i en boca de Matthias Goerne, sembla que anticipen una tardor serena i plàcida. Aquest cop, el baríton alemany ha optat per incloure en el primer dels dos recitals els tres Gesaänge des Härfners, originals per a veu i arpa. Però les disset cançons restants d’aquesta inoblidable liederabend mantenien l’arpa com a únic instrument acompanyant, amb arranjaments esplèndids (de la mateixa Sarah Christ, meravellosa parella escènica de Goerne?)