La pianista Iulianna Avdeieva. © Harald Hoffman (arxiu)

Davant d’un historial tan imponent com del que ja gaudeix la jove –amb prou feines 28 anys d’edat– Iulianna Avdeieva, un hom se sent una mica acovardit en l’exigència, per honestedat, d’haver de posar peròs a la seva actuació; o a quelcom més que això.

Haver guanyat ni més ni menys que el prestigiosíssim Concurs Chopin l’any 2010, haver actuat amb la New York Philharmonic Orchestra amb Alan Gilbert, haver debutat al Queen Elizabeth Hall de Londres i ser sol·licitada arreu en manifestacions rellevants, vol dir quelcom important impossible de negligir. I tanmateix… Encara que no resulti fàcil d’acceptar, el “tanmateix” fibla i obliga a fer-hi cas, a risc d’equivocar-se, és clar, i a la llum del que vàrem poder escoltar.

Adverteixo que no sóc un convençut incondicional de l’anomenada escola russa de piano. A indiscutibles virtuts, sobretot en l’àmbit del domini tècnic, s’hi oposa a vegades un cert menysteniment de la dimensió expressiva; dit així esquemàticament. Hi ha –dit amb totes les reserves del món– una proclivitat més a tocar totes les notes que a tocar-les amb el sentit exacte. I en aquesta tessitura penso que Iulianna Avdeieva constitueix un paradigma força representatiu. El gran Vladimir Ashkenazy en referir-se a la manera de formar músics a l’antiga Unió Soviètica, i sense oblidar tampoc virtuts del sistema, em va emetre el concepte “músics de factoria”. Penso que quelcom d’això escau a la pianista que acabem d’escoltar a Vilabertran. Poder en els atacs, tempi vius per no dir accelerats, contrastos dinàmics manifestos, menysteniment dels passatges lírics i fraseig contundent van ser característiques o ideari bàsic d’una concepció que encaixava poc amb el Drei Klavierstücke de Schubert i la Sonata número 1, op. 11 de Schumann; i menys encara amb el Chopin amb què va obsequiar-nos com a propina.

En una obra com la Sonata número 7, op. 83 de Prokófiev, música adreçada més als sentits que no pas a les emocions, la cosa ja va funcionar de manera molt més idònia; o molt idònia. A la fi, una munió de notes contundentment vessades sobre el piano i escassos moments d’emoció.