Cerca de crítiques

Enquesta

Torke, Guinjoan i Prokófiev amb l'OBC a l'Auditori

Èpica fílmica

20/4/2004 |

 

Obres de Torke, Guinjoan i Prokófiev. Joan Enric Lluna, clarinet. Ewa Podles, contralt. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 16 d'abril.

Deu ser un problema d'expectatives. Ens té tan ben acostumats Joan Guinjoan, un dels referents ineludibles de la creació musical a casa nostra, que el cronista desitjaria que la seva nova obra, excel·lent com és, encara fos millor. Sorgit de la política d'encàrrecs de l'OBC, el Concert per a clarinet arrenca amb una brillant cadència del solista que marca el to saltironant de la primera secció. Clarinet i orquestra ara s'emmirallen, ara dialoguen, ara s'encalcen, no sense un deix un pèl burleta per part del solista, fins a entrar en un parèntesi de més delicada introspecció. És després d'aquesta secció quan l'obra perd gas, quan la fluïdesa del seu discurs, amb lleus tocs jazzístics, no sembla que dugui a cap lloc concret. Joan Enric Lluna, dedicatari de la partitura, va estar tan brillant com incansable en la seva exigent part, ben recolzat per Martínez Izquierdo i l'orquestra.
Malgrat tot, és una obra que convida a noves audicions. En canvi, si mai més tornem a escoltar la peça que va obrir (després del beethovenià himne europeu) la sessió, no passaria res. Javelin, de Michael Torke, és una menudència agradable per a lluïment de l'orquestra i amb marcat caràcter pel·liculer. De pel·lícula de Ron Howard, s'entén. Prokóviev va ser pel·liculer per a Eisenstein, és a dir, a quatre universos de distància. La cantata que va extreure de la banda sonora d'Alexander Nevksi és una de les seves obres més monumentals, amb una música que diferencia bé l'èpica resistent del poble rus i l'amenaça dels cavallers teutons. És el tipus d'obra que casa bé amb l'estil brillant de Martínez Izquierdo, i el director català, amb la total col·laboració de l'OBC, no va estalviar cap clímax eixordador. També hi va haver espai per a la desolació a Rússia sota el jou mongol -amb el planyívol corn anglès de Molly Judson-, però les sonoritats massives i metàl·liques d'Els croats a Pskov i la vigorosa crida d'A les armes, poble rus van conduir de manera immillorable a la brutal escena de la batalla i l'apocalíptic trencament del gel del llac Peipus. Deixant de banda una intervenció inicial dels tenors al primer temps no del tot afinada i una entrada dubitativa al final, l'emfàtic cor conclusiu va coronar la magnífica prestació de l'Orfeó Català, que va demostrar que es pot cantar amb potència i alhora amb un so compacte i equilibrat. Punt i a part per a Ewa Podles: amb la seva veu portentosa i la seva expressivitat intensa, la contralt polonesa va fer d'El camp dels morts un dels moments més corprenedors de la temporada.
Xavier Cester
Avui